La por de morir i la por de viure. La por de fer el ridícul. La por a l'amor i la por al sexe. La por de caure. La por de ballar. La por de ser enterrat viu. La por a la llibertat. La por té moltes pells. 

Com un apotecari tronat que recull les mudes de serp per fer-ne específics, l'autor aplega les carcasses que la por deixa en el seu devastador camí per la vida social, les esmicola amb la mà de morter de la metàfora i les envasa en l'albarel del sonet.

No se n'està d'observar-ne les escates i membranes per revelar-ne detalls: com es camufla en el llenguatge, com competeix amb el dolor, com s'alia amb la desesperança. També en descriu els hàbits letals: com entra en el nadó, com creix en la infància, com es reprodueix en la maduresa, com impera en la decrepitud.

Llevat de la por d'escriure, l'autor no vol pas expressar les seves pors personals, ans al contrari. Vol reflectir les que veu al seu voltant en versos, adés amables, adés pertorbadors, no exempts de sentit de l'humor ni del plaer estètic i el consol que pot proporcionar la poesia.