Si és ver —com diu el Premi Nobel Ghiorgos Seferis— que cada bon poeta no existi a fores de les sues poesies, podem en aquí recordar encara el mantra terra-solc-llavor-plantó que innerva i vivifica l'entera poesia d'Antoni Canu, mantenent joiosament als versos aquella tal cosa de vívid que fa pressió i obra en ell per acció del sou pensament mateix. Aquest últim té el sou compliment en la pràctica del treball a la sua terra estimada, les sues mans que saben judicar amb maestria el terrer ideal per la cultivació del forment, sabent perfectament que deu d'ésser fondo, permeable, ben llaurat, sembrat, xapat, netejat de les herbes, messat, triulat... Un pensament realment vital, lo de Canu, capaç d'avançar per fe, creient que a temps degut cada més petita llavor traurà el sou plantó, fent-se instrument d'investigació psicològica per desxifrar el que més amagat tenim a dintre nostro. Per interrogar, de la profunditat, la transcendència, la gràcia d'una sempre possible redempció que alimenta en nosaltros, on excavar significa davallar sempre més a fondo, per reseixir a agafar la veritat lenta, inarrivable i fluvial de l'existència entera. Un pensament sempre innervat d'una vocació absoluta per la poesia, lo de Canu.