La poesia de José Luis García Herrera té la capacitat de construir atmosferes molt personals i de crear escenes on el vers situa el personatge en el centre d'un món íntim, que va engrandint-se cap a la universalitat. 

Com a constant, és una lluita contra l'oblit, contra l'oblit que tot ho arrasa. La memòria és la gran aliada en el desig de deixar una empremta perenne del pas de les persones, breu, pel camí de la poesia i de la vida. 

Hi ha sempre un sentiment de pèrdua que crema entre els dits. Amb aquesta flama, a Hoste de l'oblit l'autor treu espurnes del seu ofici, perquè no pot declinar la vida d'una altra manera, sent hoste de l'oblit. 

Sempre en un primer pla, el poeta no s'amaga, s'enfronta a la crua realitat de les vides passatgeres i anònimes destinades a creuar l'arc de la intranscendència. I aquesta necessitat de transcendir més enllà de les històries quotidianes, més enllà de plantejar-se com una obsessió, acaba sent la força que canalitza una poesia que desitja perpetuar-se, no ja com una pedra en el mur, sinó com el llibre i el polsim de vida que porta, a la motxilla, el caminant.