On hi ha persones hi ha parla, perquè la comunicació és un imperatiu per crear comunitat. Totes les llengües són productes naturals i són totes iguals. Sabem que qualsevol homogeneïtat s’imposa sempre per la força, i no podem tolerar la desaparició de cap llengua. La pèrdua de diversitat lingüística que pateix l’espècie humana és contra natura, i reclama la mateixa urgència d’acció que tots els altres ecocidis. 

El 1996, amb l’objectiu de combatre la injustícia que suposa el declivi i la mort de llengües, naixia la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, per establir que totes les comunitats humanes han de poder viure amb plenitud en la seva llengua. Com que aquesta necessitat segueix sent vulnerada arreu, El dret a la llengua commemora i sobretot reivindica les lluites i exigències de la Declaració adaptant-la a l’estat actual del món, que ara com ara té una idiosincràsia frenètica i demofòbica que accentua i multiplica el perill en què es troba la diversitat lingüística. 

És, doncs, una declaració d’intencions rotunda, un crit per recordar que la diversitat humana i la lingüística són cares de la mateixa moneda, i que tot lingüicidi és un genocidi que cal no només condemnar, sinó sobretot evitar.

AMB TEXTOS DE:
Simona Škrabec
Víctor García Tur 
Pit-roig Vinyals i Tasa
Carles Torner Pifarré
Oriol Ramon i Mimó
Isidor Marí Mayans
Eva Pons Parera
Anna M. Pla Boix
Vicenta Tasa Fuster
Júlia Ojeda Caba
Jordi Martí Monllau
Sebastià Portell Clar
Pere Comellas Casanova
Eloi Bellés Boeta