Pocs dies abans de l'1 d'octubre de 2017, el dia del referèndum convocat a Catalunya, a Mèxic, on residia el poeta, va tenir lloc un fort terratrèmol. Aquells dies va aprendre que quan algú alçava el puny calia fer silenci, aturar-se, concentrar-se per localitzar un alè de vida sota les runes. I també que, quan algú abaixava el puny, es perdia tota esperança. 

Armand Virallonga sap ordir amb mestria les vicissituds personals amb l'esdevenir col·lectiu, de manera que la seva poesia està lluny de ser una poesia confessional ancorada en el jo. La seva potència, però, no rau en aquesta habilitat ni en la perícia dels jocs verbals. Va més enllà. Va allà on se sap que beuen els poetes: en la capacitat de transformació del món mitjançant les imatges verbals i l'ús de la metàfora. Perquè és capaç de dir «Sota el llit dels monstres també xiula el vent», o «Qui no ha enterrat la llengua / a la rasa del veí / no sap de què s'amaguen les fogueres» i encara «a les mans del gegant tampoc és que hi càpiga una aldea / sí un conte sencer / la ploma que estreny el gallet / d'una arma incommensurable».

Des terra és ple de troballes com aquestes, aplegades en poemes sòlidament construïts, a prova de terratrèmol. 

Eduard Sanahuja Yll