He llegit una, dues, tres vegades, potser alguna vegada més i tot, el poema Res no és personal, l'últim d'un autor, Joan-Elies Adell, amb una obra acumulada que el situa en la pole position de la poesia catalana. I cada vegada que hi torno, el llibre millora.

Sovint una pregunta il·lumina un llibre, dona sentit al que hi busques. En aquest poema la vaig trobar de seguida, i quan la vaig llegir m'hi vaig quedar parat, repetint-me-la: "Qui ets tu ara?" (pàgina 20). Reconec que em va orientar la lectura. Espero que cadascú trobi la seva pròpia pregunta, també, i no només en aquest llibre.

Però qui és el poeta, ara? Em fa la sensació que continua sent aquell que ha tirat l'escandall i busca en el fons i en la superfície de la memòria de reconstruir, amb una tria deliberada, la identitat.

Aquesta imatge, la de l'escandall, l'havia explorada posant-la com a títol del seu llibre anterior, editat per Meteora. I sembla que remeti als versos d'Ausiàs March:

"Llir entre cards, no em basta l’escandall / per trobar fons en la vostra estima / i, quan vos llou, no trop raó ne rima / de què em content, e per ço jo me’n call".

L’escandall és l'eina que fins no fa gaires dècades els pescadors feien servir per determinar la fondària del mar, abans que s'imposessin els radars. 

Aquí a Res no és personal, en oposició a la degradació que pateix la memòria a Escandall, ens trobem amb el tema de la tria expressa dels punts del passat que quedaran fixats en el paper i que "quedaran". Són, potser, els que fan que el poeta mateix sigui "ell ara". Un vers, dels que crec que han de perdurar, ens torna a interrogar: "A qui pertany el present que ja has oblidat?".

Adell crea una biografia feta de fragments, de retalls, de la infància a gairebé la cinquantena. Amb uns primers anys al Vinaròs mig devorat pel turisme, amb el desig de la pell de la noia estrangera convivint amb les ampolles i les llaunes rovellades mig enterrades a la platja. I amb la maduresa, a mig camí entre l'Alguer i Barcelona, amb la sensació d'estar perdent massa vida compartida.

En definitiva, Res no és personal és un extens poema narratiu en quatre parts, en versos octosíl·labs, amb imatges implacables en la seva senzillesa, aconseguides amb l'artifici més difícil d'aconseguir per un poeta: despullar el llenguatge perquè en quedi només l'essència, allò que identifica el contingut amb l'expressió.

Amb aquests versos queda tot dit:

"És també això la poesia, / enllumenar amb poques paraules, / amb el llantió del llenguatge, / la fondària d’una mar / de ningú, que sorruda frisa / per deixar-nos-hi sense parla, / malgrat les pròpies paraules?".