Per què una humanitat que es disposa a fer un salt qualitatiu que promet més longevitat i convertir-nos en superhomes ho fa donant l’esquena a la bondat? És possible el progrés sense tenir-la en compte? N’hi ha d’autèntica? On s’amaga, la bondat?

Una colla d’interrogants i una resposta gairebé unànime, com dic a Perles cultivades: "A qui li interessa la bondat, Lluïsa? Més ben dit: existeix la bondat? O estem parlant d’allò tan ensucrat amb què s’embolica la més flagrant estupidesa?".

Aquest i altres comentaris de to semblant puntegen els intents de la protagonista de la meva nova novel·la de descobrir models d’autèntica bondat, que garanteixin un futur digne al gènere humà del demà, mentre mira de posar una mica d’ordre i un plus d’il·lusió a la seva vida, que se li va quedant estreta i mancada d’al·licients.

I és que la Lluïsa Jubany, la protagonista del llibre, hi creu, en la bondat. O almenys hi confia. Per això s’ha proposat demostrar-ne l'existència i la necessitat, com a eix de la construcció d’una societat més justa i un camí per a la felicitat individual.

A cavall entre la ficció i una realitat molt dura –sovint desitjaríem que fos també ficció– i malgrat les grans dosis d’escepticisme i les mirades d’una certa commiseració per part de l’entorn insensibilitzat, una colla de personatges –en trobarem de reals i de ficticis– s’apleguen al voltant de la utopia de la protagonista i evolucionen, creixen o es dilueixen en la recerca d’aquesta esquerpa bondat. Una bondat que només són capaços de trobar amagada i contaminada entre muntanyes d’odi, d’interessos egoistes, de covardia, de por… com perles enmig de la merda, o com aquelles dents del gos de l’apologia de Tolstoi. 

Quan la recerca sembla exhaurida, ja inútil, la protagonista ens du, amb un gir de cent vuitanta graus, al centre d’una de les xacres del nostre món insolidari, al lloc on la sorra i la desolació substitueixen la farigola que el seu nom anunciava: Zaatari, el camp de refugiats jordà que aplega al voltant de vuitanta mil refugiats de la guerra de Síria.

I l’experiència del camp s’apunta com el desllorigador de l’atzucac: "… tot el dolor que ha hagut de contemplar i aprendre, la duresa d’un dia a dia amb el passat ferit i el futur sense esperança, la necessitat de, malgrat tot, lluitar-hi, de fer un pas rere l’altre, de mirar d’apedaçar, d’oferir la mà i l’espatlla, d’arrencar un somriure… ha acabat anorreant qualsevol altra experiència anterior". 

El vers inspirat de Joan Margarit es fa carn –"Però una ferida també és un lloc on viure"–, i des de la cruïlla on convergeixen el dolor i l’amor, la Lluïsa i el seu equip d’escèptics entusiastes es plantegen que si hi ha tan poques perles i costa tant de trobar-les, potser ha arribat el moment de començar a cultivar-les.