Segur que hi haurà qui no aprovi les meves opinions, les meves decisions o les meves accions tal com les escric en aquest llibre. Novament, aquesta és la seva prerrogativa. Entre altres coses, hi explico que en Bill i jo ens vam plantejar tenir un fill sense estar casats. Fa més de trenta anys em vaig convertir en mare soltera quan vaig adoptar un nadó acabat de néixer. Mai hauria pogut fer aquest pas sense la plena participació d’en Bill, i em vaig meravellar presenciant el seu rol paternal amb l’Erik: com s’asseia amb ell per llegir-li, com li explicava les coses, com li va ensenyar a llançar i entomar una pilota de beisbol o com va estar sempre al meu costat, sens falta, durant els mals moments i els accidents de la infantesa de l’Erik. Al mateix temps, i egoistament, jo disfrutava de tenir el nen petit o el noi jove tot per a mi soleta quan en Bill no hi era. He escrit sobre la meva preferència, segons com, d’eludir la càrrega del matrimoni alhora que gaudia del respir de no estar sola. Aquesta visió de les coses, que es veu que aleshores podia resultar alarmant, darrerament s’ha tornat el pa de cada dia.

La gent que ens va conèixer a en Bill i a mi potser tenia conviccions rígides sobre com ens hauríem d’haver sentit, sobre el que hauríem d’haver cregut, sobre el que hauríem d’haver fet, i alguns van respondre amb cinisme a l’hora d’opinar sobre el llibre. A mi, però, em resulta impossible penedir-me mínimament del que he fet a la vida, perquè em sento d’allò més afortunada d’haver-la compartit amb en Bill. I encara la comparteixo amb ell avui. El que seria lamentable, per a mi i per a qualsevol altre, és fer veure que la meva vida amb en Bill va ser el que no va ser.

Per transmetre més detalls tant sobre Bill Shawn com sobre mi mateixa, he recorregut no només a la memòria sinó també als records que conservo: piles i piles de cartes d’amor i notes i poemes que Bill Shawn em va escriure al llarg dels anys, i centenars de fotografies, algunes de les quals apareixen en aquest llibre. També he revisat els nostres vídeos domèstics, i he escoltat les gravacions que vam enregistrar de com en Bill tocava el nostre piano. El meu fill Erik també em va ajudar evocant les seves pròpies experiències i repassant les meves amb mi. L’Erik tenia vint-i-tants anys quan en Bill va morir. Sense el suport absolut d’en Bill, mai hauria pogut adoptar l’Erik quan tot just acabava de néixer a Noruega. En Bill ens va recollir a l’aeroport i va passar gairebé cada dia de la vida de l’Erik amb ell, més enllà de les vegades que el nen va marxar a estudiar o de campament. No he vist mai un pare i un fill biològics que gaudissin més de la companyia de l’altre. Vaig començar a escriure aquesta història com si l’escrivís per al New Yorker, aquell refugi tan especial per als escriptors, amb la seva constel·lació d’editors, tradicionalment generosa, experta i devota. El 1993, uns mesos després de la mort de Bill Shawn, vaig tornar al New Yorker per treballar per a la flamant editora en cap, Tina Brown. Havia estat atenta al rumb que volia donar a la revista, i m’agradava. Vaig descobrir que m’animaven a escriure exactament de la mateixa manera que abans de marxar, i, en molts sentits, millor i amb més concisió. A més a més, jo tenia la impressió que Tina Brown havia infós valerosament una nova dosi de vitalitat a la revista contractant una nova plèiade impressionant de joves redactors, dibuixants i editors. Ara fa dos anys, el 1998, David Remnick, de trenta-nou anys, va esdevenir el nou editor en cap —el primer de la història de la revista que hi escriu regularment—, i ja ha aconseguit crear el que clarament és la seva pròpia versió de la publicació, aprofitant tot el que ja tenia de bo abans de la seva arribada. Novament, com a redactora, estic contenta d’encarar el nou repte. L’únic que em sap greu és que William Shawn ja no és aquí per llegir la revista.