A la ciutat de Poznan, cada dia a les dotze, dos cabrits xoquen amb les banyes, frontalment, l’un contra l’altre. Davant del rellotge de l’ajuntament, els guies turístics oficials procuren ni tan sols es­mentar la tensió entre la cultura alemanya i la polonesa que van marcar la vida a la ciutat durant segles. Però és ben fàcil desxifrar una metàfora tan literal. Els cabrits representen el xoc entre dues «bèsties» tossudes que no cedeixen a l’altra ni un pam de terra, que no es cansen mai de lluitar.

L’estàtua de Bamberka, un altre monument emblemàtic de la mateixa ciutat, representa una noia que ha vingut de fora, de la ciutat alemanya de Bamberg, en recerca de feina i fortuna. La noia carreteja dues galledes d’aigua pesades, una a cada extrem del fustegal. Són galledes plenes d’aigua, l’aliment més vital: quina força d’equilibri i quina fe que calen per mantenir un rumb propi en circumstàn­cies tan complexes. Aquesta figura de bronze d’una treballadora incansable no és una imatge del passat. La Bamberka s’adreça avui a milions de persones desplaçades. Qualsevol que hagi hagut de fer-se lloc en un cultura forana comprendrà el missatge que transmet la figura. L’equilibri és difícil de mantenir. Per cert, no us recorda, la Bamberka, el pòster de Miquel Barceló per a la fira de Frankfurt de 2007? L’aparent lleugeresa d’una ballarina que havia de fer la dansa amb una barra amb dues peses molt pesants sobre el cap…

L’època actual és una època d’identitats híbrides i de desplaçaments. El nostre món està marcat per la diàspora. Les persones que han «caigut» entremig de les cultures semblen alienes a la cultura original de la qual provenen i alhora foranes en la cultura en la qual viuen. Seguint aquest fil de pensament, l’exclusió de les persones desplaçades es va aprofundint, sense que potser ni ens n’adonem: reconeixem la dificultat de la situació d’entremig i per això ens fem automàticament comprensius davant de la impos­sibilitat d’aquestes persones de trobar una veu. Els atribuïm un silenci constitutiu, assumim sense cap reflexió que una persona que ha quedat «atrapada» entre dues cultures no se’n pot sortir mai. Les persones que habiten mons diversos sembla que sim­plement no poden expressar-se d’una manera completa, sovint ni tan sols comprensible.

És necessari reconèixer la dificultat del procés d’adquisició d’una llengua nova i també la dificultat de preservar el contacte amb la cultura d’origen, sobretot quan no es tracta d’un despla­çament voluntari, sinó d’una fugida per salvar la vida o la inte­gritat. Però no podem cultivar la idea que la posició de mudesa és inevitable, o fins i tot bella. Rere aquesta consideració s’amaga una premissa molt problemàtica, i és la convicció que les perso­nes només poden tenir una sola identitat autèntica i que poden parlar bé només una sola «llengua materna».

La principal implicació ideològica d’aquest posicionament és que reforça el monolingüisme, ha funcionat durant segles com un axioma que ha permès la construcció de la dominació simbòlica, especialment en contextos colonials. Aquesta ideologia nega tota possibilitat de viure en dues cultures, de ser capaç de «traduir». Per aprendre la llengua de la civilització, calia renunciar a la llengua pròpia, oblidar-la, soterrar-la, renegar d’ella amb totes les forces perquè una persona que volgués dominar alhora la llengua de l’imperi i la de la seva comunitat era presentada com un monstre, com una aberració.

Les idees basades en una única llengua pròpia exclouen do­blement les persones d’orígens híbrids. Per una banda se’ls nega accés a la cultura d’origen i l’orgull de procedència: han d’estar disposades a assimilar-se i renunciar al que eren. I, per l’altra banda, se’ls nega l’accés a la cultura d’acollida amb la idea molt arrelada que només es pot parlar bé una sola llengua, la llengua materna. En una llengua segona, sempre s’expressaran de manera imperfecta, tindran accent, faran errors típics i incorregibles, de manera que caminaran coixejant per la vida.

Hem de donar als nouvinguts la possibilitat de ser inclosos a la nostra societat, a priori amb l’esforç que calgui, però no els podem excloure dient que la llengua apresa d’adult mai pot servir per viure com algú que està integrat completament. Perquè si adoptem el criteri del monolingüisme, implícitament reconeixem que hi ha veus que no poden parlar, que no cal que s’esforcin a donar-se a conèixer perquè el seu relat no importa. Si volem canviar aquestes inèrcies, cal una insistència decidida per superar una impossibi­litat que és només aparent. Perquè les persones amb el rerefons diaspòric poden parlar només si des de les posicions del poder se’ls obre aquesta possibilitat. Tots parlem per ser escoltats. Si ningú escolta, la comunicació no té sentit. Per integrar un nouvingut dins d’una comunitat lingüística, cal un gest d’hospitalitat inicial. Cal decidir conscientment que volem escoltar les veus trencades, inconnexes, massa plenes de sofriment i de traumes. Hem de voler trobar lloc per als que viuen entre nosaltres, però que no són com nosaltres. Hem d’anar habilitant ponts i traductors que puguin fer aquesta connexió no només amb els que viuen lluny, sinó amb els móns «invisibles» al costat de casa.

Tot i la importància d’aquesta sensibilitat envers els nouvin­guts, no podem oblidar tampoc que el cas de la Bamberka és només un dels possibles escenaris. Les persones que es desplacen per trobar pau i feina en algun altre indret, en la majoria dels casos s’acaben fent amb el lloc i amb els costums de la nova llar. A la llarga, aquests desplaçaments són portadors d’aquella energia de renovació i canvi que ajuda a trobar els equilibris i que enriqueix les cultures des de dins.

Més difícil és parlar de conflictes enquistats, de les situacions de dominació inamovibles en les quals la cultura de dominació és la que ha vingut de fora i s’ha fet forta en els espais que havien desenvolupat llargament el seu propi sistema cultural i lingüístic. En moltes d’aquestes situacions hi ha una necessitat evident de protegir-se de la dominació simbòlica i del perill d’assimilació. Però cal anar amb compte que aquesta necessitat de preservar l’espai propi no es faci a costa de la capacitat d’integrar els canvis constants i de funcionar com un sistema obert, capaç d’interactuar amb els altres. De fet, la dominació simbòlica en els seus estadis més aguts converteix les cultures febles en illots als quals se’ls nega sobretot això, la capacitat d’intercanvi. La pràctica d’impulsar la creació de «reserves índies» és un exemple estremidor d’un cons­tructe ideològic destinat a produir la desaparició d’una cultura viva. Amb l’aïllament sistemàtic, les cultures febles es convertei­xen així en una rèmora del passat i són excloses del món actual.

En aquests contextos, la traducció només funciona de manera «extractiva». Les cultures febles, degradades i sotmeses a pressions descomunals, són com una mina a cel obert. S’hi va a buscar la innovació, les solucions inesperades i la bellesa ancestral sense donar-los res a canvi. Se n’extreu la bellesa i el coneixement sense reconèixer realment l’origen d’aquestes idees, metàfores, paraules, sistemes de pensament. La traducció és una traducció només quan reconeix els dos espais involucrats en l’intercanvi com a iguals, capaços de comunicar-se, de fer el camí d’anada i de tornada. Si un dels espais ha de quedar mut i invisible, o transformat en una ridícula imatge folklòrica de si mateix, no parlem de la traducció sinó d’una violència simbòlica terrible. La política d’extracció simbòlica és comparable amb l’aprofitament de recursos naturals a les zones de dominació colonial a les quals encara avui tot sovint se’ls nega la capacitat de gestió pròpia.

Per concloure aquest ràpid esbós dels paisatges lingüístics del món actual, podríem dir que els drets lingüístics a l’inici del segle XXI signifiquen sobretot l’aposta per les relacions simètri­ques, de reconeixement mutu. Caldria fomentar encara més l’in­terès per allò desconegut i diferent. Cal la voluntat expressa per conèixer tot el que sembla forà d’entrada, però que pot ser llavor de canvis inesperats. Per això mateix, protegir una llengua feble és reconèixer-li el dret de comunicació amb totes les altres, fer-la forta a través d’intercanvis i de curiositat. En contextos de repressió severa i de discriminacions continuades —que són condicions en les quals, malauradament, encara viuen i es desenvolupen la ma­joria de les llengües— cal lluitar primer pel dret de ser. Per poder obrir-se al món, cal primer tenir una casa, és evident.

Les llengües tenen una naturalesa tossuda, resistent. O millor dit, els parlants estimen les llengües dins de les quals viuen i per això les defensen de manera tossuda i resistent. Les llengües que havien de desaparèixer, resisteixen als marges i rebroten sovint precisament per la capacitat de les persones de parlar més d’una llengua i de saber-se moure en universos desiguals, asimètrics, descompensats. El món se’ns ha fet permeable, per això neces­sitem categories teòriques més precises per saber-lo analitzar o, almenys, descriure’l.