Jordi Pujol havia nascut el 9 de juny de 1930. Jo, el 18 de desembre de 1980. Ens separava mig segle: la meva vida sencera, i suma-li encara set anys més. Em guanyava per dues vides: la seva i la meva. Ell, de fet, havia començat a governar quan jo treia el cap en aquest món, i havia esdevingut el patriarca indiscutible del país durant vint-i-tres anys —més de la meitat de tot el meu temps—, i mentrestant jo anava a l’escola, feia els deures i em matriculava a la universitat. Jo havia crescut en una Catalunya construïda per ell. 

Si, de petit, m’haguessin demanat si coneixia el nom i els cognoms d’un polític, l’única resposta hauria estat una: Jordi Pujol i Soley. Amb la conjunció inclosa. Era el nom que coneixia i que ningú m’havia ensenyat, el nom que havia après només pel sol fet de néixer i de viure en aquest país; amb la mateixa naturalitat amb què havia entès que la terra era rodona, que un any té tres-cents seixanta-cinc dies i que els quatre de Liverpool eren els millors músics del planeta. Per això, pensava, la seva figura la sentia molt propera i familiar per no saber qui era ell; però, alhora, per tantes vides entremig que ens separaven, no la coneixia prou, i ara em demanava amb més curiositat encara qui era realment aquell polític que havia deixat una empremta tan forta en el món que ens envoltava, i m’envoltava. L’encàrrec, me n’adonava ara, m’havia canviat la perspectiva, i m’havia obligat, per primera vegada, a observar aquell nom sota la lupa del periodista: un angle de visió que mai m’havia plantejat. 

Els tres primers entrevistats —Lluís Bassets, Paola Lo Cascio i Joan B. Culla— m’havien explicat part del passat amb dades històriques i polítiques interessants, amb punts de vista i opinions contraposades. Tot un repertori d’elements que superposats dibuixaven una biografia plena d’ambigüitats. Ara, en contra del que m’esperava, sentia que aquelles tres entrevistes no tancaven cap porta, sinó que n’obrien una altra d’incerta i d’inesperada: si m’havia fet periodista per conèixer com funcionaven les coses, necessitava travessar el llindar i aprofundir del tot en qui era Jordi Pujol i Soley. Si m’havia fet periodista perquè creia en una veritat col·lectiva que millorés el món —com havia après en tants llibres de periodisme—, necessitava dibuixar un retrat objectiu i complet del gran polític, saber qui era aquell home que ens havia modelat a tots. 

Però, mentre mirava les onades mandroses a la vora dels peus, vaig començar a entendre un altre motiu molt més íntim per voler saber qui era Jordi Pujol. I, aleshores, vaig saber que tenia por, perquè sospitava que hi havia històries que valia més no remoure. En el mirall de les tres entrevistes s’havia reflectit una primera imatge del polític, de l’home i del patriarca. Però, si aclucava els ulls i m’hi fixava amb més atenció, rere la imatge que projectava, una esquerda travessava el mirall de dalt a baix, i a dins hi podia llegir el nom del meu pare i una data: el 1982. Per evitar les preguntes que em corcaven, vaig girar el cap i vaig mirar cel amunt, on surava l’estel de colors que feia volar l’home gran. Però el neguit es va avançar de nou. Per què la mare s’amoïnava a les nits mentre esperava que el pare tornés del banc? Si tots dos construïen la nova casa a Navarcles, per què s’havien separat? Tenia relació tot això amb la feina del pare a la Diagonal, a Banca Catalana? 

Una brisa va fer tremolar l’estel. A poc a poc, l’home va començar a recollir fil. Quan ja era a prop, l’estel va sortir del corrent d’aire, i va caure damunt la sorra. L’home es va ajupir, el va recollir i va marxar amb l’estel sota el braç. Vaig tornar a mirar el mar i amb els dits dels peus vaig prémer la sorra amb força. I vaig recordar aquell llibre prohibit, escrit per tres periodistes, sobre el banc, el banc del pare.

Vaig pensar que podia ser una bona manera de començar i deixar anar el fil per fer volar algunes respostes.