En un article publicat l’any 1954 a La Gazzetta di Parma titulat “El llibre al vespre”, Attilio Bertolucci confia al lector un seu antic i molt estimat hàbit de portar un llibre al dormitori abans de colgar-se al llit, “per una lectura íntima, que et conforti fins a acabar el dia i t’ajudi contra la nit imminent”. El llibre al vespre de la seva llarga infantesa i adolescència, ens acaba confessant, era gairebé exclusivament una novel·la o, millor dit, “la” novel·la, A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. Tant és així que Bertolucci, al final de l’article, se sent obligat a justificar el fet de no haver citat “almenys un llibre de poesia”. I, precisament, raonant sobre poesia, és quan que el poeta tanca l’article amb un apunt on ens explica que, segons ell, el privilegi suprem de la poesia, juntament amb la música, és el d’oferir una “seqüència de versos incorruptibles i indestructibles” que representin una “joia per sempre encarnada en nosaltres fins a la mort”.

El laboriós esforç de Bertolucci d’escriure una “novel·la familiar en vers”, que dura tres dècades, del 1957 al 1988, any de la publicació del segon i últim llibre amb el títol El dormitori (La camera da letto, en italià), sembla guiat per l’esgotadora voluntat d’oferir al lector coetani aquella “seqüència de versos incorruptibles i indestructibles” que, teixits sota la forma d’un poema èpic i líric, vagin a afegir-se, novel·la entre novel·les, al “llibre del vespre”. Un llibre que, tot rememorant, ens reconforti del fragment de vida inevitablement transcorregut i ens concedeixi d’allargassar els instants de llum fins a arribar al territori de la nit. El do d’una poesia que ens encoratgi davant la impossibilitat d’aturar el temps.

“Recordo la resposta de Proust a qui li preguntava per què havia escrit la Recherche: ‘perquè la mare no mori’. Tampoc jo vull que mori, vull veure-la viva […]”. Així Bertolucci explicava un dels motius que l’havien empès a escriure el poema de la pròpia vida i de la pròpia família. Cal recordar que, en cap cas, El dormitori és una simple autobiografia poètica, perquè reconstrueix material biogràfic autèntic amb el necessari fantasieig de la ficció narrativa i lírica. Autoficció, que se’n diu ara. Una autobiografia “dibuixada en somni”, com li agradava definir-la a l’escriptor parmesà, un vast poema que flueix al llarg de l’arbre genealògic dels Bertolucci i els esdeveniments de la història italiana, des dels llunyans avantpassats d’Attilio a les figures brillants de l’avi i del pare; des de la relació potser massa apassionada amb la mare a la feliç infantesa en el quintà proper a Parma; des de la vida escolar de l’internat a la descoberta del sexe; des de la trobada amb Ninetta, esposa i amor constant al llarg de tota una vida, a l’amistat amb el crític cinematogràfic Pietro Bianchi; des de la fugida a les batudes dels nazis a la mudança definitiva a Roma; des del naixement dels fills Bernardo i Giuseppe, que esdevindran cèlebres directors de cinema, al seu gos guardià Flush. La novel·la es mou amb el ritme lent i majestuós d’un riu. Al final, tot aquest passat revisitat sembla convergir en un present únic on cohabiten simultàniament èpoques diverses. I, com sempre en la poesia de Bertolucci, la marxa inexorable de la història tendeix a ser coberta i arrodonida pel temps cíclic de la natura.

El fet de citar Proust per justificar una exigència literària i intima no és casual perquè l’autor francès va ser, com hem vist, una de les primeres revelacions del jove Attilio. Així, seguint els passos de Proust, Bertolucci recupera a El dormitori el record del seu passat i ens el lliura en un poema narratiu bastit amb la matèria prima d’un vers mestís, híbrid, que en cap cas vol renunciar als impulsos èpics i lírics. Bertolucci canta així els treballs i els dies, els naixements i les defuncions, i les seves paraules pinten un fresc on s’aprecia una eloqüent galeria de retrats, des de membres de la família fins als criats, des de les minyones fins els treballadors agrícoles. En un moment en què, si bé ho mirem, els usos i costums de la vida rural començaven a transformar-se, a desfigurar-se i, en alguns casos, fins i tot a desaparèixer, El dormitori ens situa fit a fit amb una memòria de la pagesia mediterrània realment fascinant. Tot essent una grandiosa fantasia privada, ens ofereix, transcendint el cas dels Bertolucci, el quadre de tota una civilització rural, i en subratlla la tendència a l’aburgesament, les tensions de classe, els hàbits execrables, sobre un fons antropològic que posa en dinàmica contraposició el lligam entre camp i ciutat, localisme i obertura cosmopolita. “Novel·la” per Bertolucci significa també això: consciència social i, per tant, consciència política.

Qui s’endinsi en la lectura d’aquesta singular novel·la s’adonarà de seguida que no passarà res d’extraordinari, que cada mínima acció és, al mateix temps, anecdòtica i eterna. S’assumeix així el “non-evento”, el “perpetuo inacaduto” (en paraules de Silvio Ramat) com a principal element d’una història en la qual malgrat haver eliminat tota expectativa d’intriga, tota capacitat de sorpresa, ens aporta una novetat contínua i una emoció profunda. I és gràcies a aquesta forma poètica de novel·lar que, paradoxalment, la història no perd en cap moment el seu interès, impulsada a més a més per l’agilitat que imposen els versos. L’habitació matrimonial, on els pares dormen i s’estimen (i que inclou el “pecat” d’una passió potser massa intensa entre mare i fill), es converteix en el cor bategant d’aquest llibre amb una vibrant atmosfera de colors, flaires i ressonàncies familiars.

Sens dubte, cal submergir-se lentament en el poema d’Attilio Bertolucci, deixar-se dominar pels seus ritmes que, al seu torn, flueixen, s’estrenyen o es ramifiquen. Qui així ho faci, obtindrà una compensació extra. La tremolor d’un subtil gaudi per l’existència. Que ens ve de les carícies del vent, de la tendresa del rosa i blau clar dels vespres, de les pluges càlides com les llàgrimes, de les boires suaus com la llana calenta que s’esquinça al sol, de la brillantor humida del sol a l’empedrat. I, amb igual plaer, dels afectes recíprocs, de les penes solitàries, dels esdeveniments públics; Bertolucci ho exposa tot, exposa valentament el seu jo sense caure en l’exhibició: la seva vivència personal fins a tocar la intimitat, la seva vida pública fins a passar arran de la Història.