Un reputat enginyer al servei d'una multinacional espanyola va ser acomiadat de sobte l'endemà que la Irene —Irene Micó, la meva única filla, de 16 anys— i jo donéssim per finalitzat el llibre Artificialitis. No va ser culpa nostra, no s'espantin! Però hi tenim alguna cosa a dir.

Continuem. La mala fortuna va voler que, només una setmana després, la parella d'aquest eminent professional acabés igualment al carrer. Aquesta segona persona, ben formada i amb avals aparentment sòlids, gaudia d’una posició directiva en una altra empresa solvent. Com en el cas anterior, la Irene i jo no vam ser més que innocents observadors.

Em va saber greu que, als nostres protagonistes —involuntaris—, se'ls acumulessin les desgràcies laborals en pocs dies. Sigui com sigui, com era previsible, van trobar feina sense problemes, i això em va reconfortar. Estic segur que se'n sortiran. 

Malgrat que ni de bon tros els considerava amics, havíem coincidit en bastants congressos, fires, convencions i altres saraus superficials, i havíem conversat —més aviat, discutit— tant en públic com en privat sobre una passió compartida: la tecnologia i el seu impacte en totes les facetes de la vida. 

Ells coincidien, entre moltes manies, en l'agra antipatia pels periodistes. I justificaven la seva animadversió atàvica destacant que el nostre seria un dels primers oficis que fulminaria la intel·ligència artificial. Com que, en certa manera, s'hi dedicaven, creien estar investits d'una autoritat que, de moment, s'ha revelat enganyosa i buida. 

Citant nombroses fonts de referència, la Irene i jo expliquem a Artificialitis que els sistemes de la cinquena revolució industrial permetran alliberar milions d'operaris del món de tasques repetitives que no proporcionen cap valor humà. És senzill de comprendre: per a tot allò que és mecànic en essència tenim les màquines, i per a la resta aquí seguirem nosaltres.

Al llibre, també interpretem una tendència que els meus coneguts es negaven a acceptar. Alguns dels llocs de treball més vulnerables són els que en l'actualitat ocupen els tècnics especialitzats en... intel·ligència artificial! Sí, sí, ho desenvolupem.

Quan aquests han dissenyat innovadores solucions basades en programari i artefactes capaços d'aprendre sols, els individus deixen de ser necessaris. Els dos exemples d'aquest article en són paradigmàtics. Tornem a Artificialitis? No cal, no l’hem abandonat ni un instant.

Si els agents centrals de la transformació digital no sempre entenen —a temps— la sacsejada en què estem immersos a escala global, com n'estarà, de desemparada, la ciutadania aliena als principis i motivacions del canvi? Doncs per aquesta raó hem escrit aquest llibre, des dels Estats Units i Catalunya, entre l'efervescència adolescent i el dubte metòdic adult. 

La conclusió —provisional, per obligació— no els durà ni a la rendició robòtica ni a la involució rupestre, sinó a un grapat de pautes per a una anàlisi crítica i conscient. En aquest projecte, finançat per la Generalitat de Catalunya i l'Estat espanyol, la Irene i la nostra prologuista, la professora Elisabet Golobardes, han aportat la intel·ligència; i jo he intentat ser menys artificial de l'habitual.