Nova York. Any 2018. Un dimecres de setembre. Molt random.

Havia descobert feia poc la Strand, temple imprescindible per als creients en la literatura nord-americana i enamorats dels mites que ha engendrat. Capaç de concentrar, entre fusta, pols i tones de paper esgrogueït, el glamur de Capote o la sornegueria de Talese. Allà les històries t’abracen però alhora, l’ansietat se’t dispara a nivells malsans. Molt random.

Aquell dia havia tingut una conversa il·luminadora amb el professor Robert Boynton, de la New York University. Havíem parlat de les classes, dels estudiants, dels diaris, del present, del passat; també d’en Gay Talese, de la Joan Didion, del Ted Conover —que havia tret el cap al despatx d’en Boynton durant la nostra conversa—; també de com eren hereus d’en Tom Wolfe, la Lillian Ross o en Norman Mailer. Entre títols, anècdotes i lliçons de periodistes narratius vius i morts, vaig comentar que aniria a fer una classe a la Universitat de Fordham, al Bronx. Molt random.

En dir “Bronx”, en Boynton va dir: “Random Family”. Vaig córrer al pis –1 de la Strand, a la secció de no-ficció, a buscar-lo. I va ser així com vaig conèixer la Jessica, en Boy George, la Coco i en César. Molt random.

Ja em perdonareu l’anècdota, però és que Random Family és una d’aquelles històries que recordes haver trobat. Després de viure onze anys amb una família porto-riquenya del Bronx, Adrian Nicole Leblanc et fa presenciar els triples salts mortals de la vida quan no es dissimula. Et força a escoltar, però sobretot a callar. Et llença centenars de dilemes morals i et demana que no jutgis. Et recorda que no ets ningú. T’implora que entenguis que hi ha motius per contradir-se, autoenganyar-se, sortir del sistema i tornar a entrar-hi. Tot un exercici d’humilitat no gaire còmode.

És periodisme narratiu de manual. De fet, és periodisme de manual. Es troba amb la realitat de la manera més desinhibida i així ens l’explica, sense esgarrifances i amb figures retòriques.

Diuen que en les situacions més extremes emergeix la millor i la pitjor part de les persones. A Random Family es fa difícil distingir quina és quina. Hi ha bé i mal i, alhora, no hi ha bé ni mal. Només persones obligades a viure en superlatiu. Al Bronx no es pot ser valent i prou; s’ha de ser criminal. No es pot ser ric i prou, s’ha de ser multimilionari. El fracàs s’ha de portar fins a la desgràcia i la ingenuïtat s’ha de convertir en temeritat. També la tendresa es porta a límits entranyables en una mena d’atzar absurd molt random.

Coneixem a fons persones (no personatges) que trenquen els cànons de qualsevol manual per massa arquetípics i poc versemblants. Però que ens poden estar llegint ara mateix perquè segueixen allà, al Bronx, vivint de manera tan accidental com intensa.

Així, de manera accidental i intensa, Random Family s’ha colat a la vida de molts de nosaltres. Tothom té la seva història random amb aquest llibre. Ara que el tenim en català, descobriu la vostra.