Al llarg de la vida he concedit moltes entrevistes. Centenars, possiblement. Però aquesta mena de converses, basades en una dinàmica de preguntes i respostes, sovint són fragmentades i van a parar a temàtiques específiques i passatgeres. Sempre representen tan sols un segment dels fets.

Un llibre, en canvi, brinda la possibilitat de meditar els pensaments, de donar-los voltes, de presentar-los en tota la seva complexitat. És per aquest motiu que m’agradaria permetre al lector que sigui testimoni de la manera com aquests pensaments prenen forma en mi, de com es tradueixen en accions. El fet de mostrar aquest procés és molt important per a mi.

Sense pensaments, només soc una pàgina en blanc. Almenys de moment. Això vol dir que el meu jo actual no existeix, encara.

Per tant, abans de res, he de buscar-me a mi mateix. I després, si aconsegueixo trobar-me, hauré d’explicar al lector qui soc.

De quina manera m’he trobat? El camí transita a través d’altres persones, d’un interès per elles.

Vaig fer una pel·lícula sobre la migració de refugiats en l’àmbit global, Marea humana, que m’ha influenciat profundament, al marge que ja hagués tractat alguns aspectes de l’anomenada qüestió dels refugiats en projectes previs dels quals també m’agradaria parlar.

Essencialment, tots formem part d’aquest cosmos de refugiats, en el sentit que, en algun punt del  temps, o bé tots hem sigut refugiats o bé hem empès altres persones a ser-ne: víctimes i perpetradors al mateix temps.

Aquesta relació directa és innegable. Al capdavall, no és cert que la nostra pròpia manca d’autoconeixement, juntament amb un sentiment de superioritat, ha aplanat el camí a la tragèdia dels refugiats?

L’arrogant assumpció que som diferents dels refugiats és un component de la catàstrofe.

També és un dels motius pels quals m’agradaria fer servir aquest llibre per donar ales a la meva ment, per deixar-la divagar. Què podem dir sobre la relació entre éssers humans individuals, tant si són refugiats com si són nadius?

La humanitat no és res abstracte. Resulta evident i concreta exactament en el moment que s’esvaeix.

A tot arreu hi ha gent que pateix; per tant, tothom pateix.

I, d’aquesta manera, ja ens hem ficat de ple en una història que va molt més enllà de la meva.