Com ha passat amb altres persones imprescindibles de la meva vida, vaig conèixer Stefano M. Cingolani entre les parets del ja desaparegut Horiginal de Barcelona, una proposta poètica setmanal que ara s’ha metamorfosejat en un cicle en La Deskomunal del barri de Sants. Per a nosaltres anar cada dimecres al lynchià local del carrer Ferlandina 29, just davant del MACBA, era una experiència obligada, hi hagués el que hi hagués. Del que es tractava era de continuar encarnant i propagant el virus de la poesia en un dels nuclis generadors i estructuradors del segle XXI, de ben cert el pal de paller de la nostra literatura en vers del nou mil·lenni. Cingolani era un dels imprescindibles de la confraria, al costat de Francesc Garriga, Jordi Vintró, Benet Rossell, Carles Hac Mor, Ester Xargay o Ricard-el-del-Cacaolat. Tanmateix, no va ser fins que en Pau Vadell i Vallbona em va demanar que l’acompanyés a l’antic Espai Mallorca, on havia quedat amb un dels historiadors més importants dels Països Catalans per fer-li una entrevista que acabaria veient la llum a la revista Dies i coses, que vaig arribar a copsar la vera dimensió del personatge.

Anys després, quan treballava colze a colze amb Antoni Clapés i Víctor Sunyol codirigint Cafè Central i la col·lecció «Jardins de Samarcanda», vaig establir un contacte encara més profund amb Stefano M. Cingolani, ja que vaig tenir la sort de corregir i coeditar el que acabaria essent el seu primer volum de poemes: Ho veig per la veu. La seva és una poesia bastida a partir de les traves canòniques de la mètrica i de la rima. Dintre d’aquests paràmetres constructius, el poeta explica, amb pèls i senyals, una turbulenta història amorosa marcada per elevades dosis de sensualitat, que en ocasions arriba a minucioses descripcions de sexe explícit. Si bé la idea de treure a la llum aquella obra va ser mèrit de Clapés, jo em vaig afegir amb entusiasme a la proposta d’edició d’aquella obra deliciosament carnal tan del meu gust, ja que soc un erotòman confés.

Reconec que em va sorprendre que es parlés tan poc d’aquell bateig de foc, sobretot en una època actual en què les generacions més joves tornen a sentir fal·lera per un formalisme tan marcat, sobretot venint d’un dels historiadors més il·lustres i respectats, una veritable veu de referència. La feta em va demostrar que, lamentablement, els diferents terrenys del saber es troben, en aquest postmodern període nostrat, en una emprenyadora segmentació separadora que queda lluny d’un coneixement ample, integrador, orgànic. I és una llàstima. Sigui com sigui, Stefano M. Cingolani va continuar escrivint amb èmfasi, amb ànim, amb insistència. El resultat d’aquest constant treball d’anys és Captaire, publicat amb encert per l’equip de Saldonar, un segell que constata amb cada nou volum una bella dedicació a obres de no-ficció com l’assaig, el reportatge o l’articulisme, i a la poesia. La d’aquesta editorial és una de les col·leccions líriques més atentes i interessants del panorama actual.

Amb Captaire, Stefano M. Cingolani continua demostrant un profund domini tècnic. Els fonaments del text són una sèrie de despullats engranatges psicoemocionals. L’amor continua ben present com a motor, també el desig, però el que s’explicita indòmitament a través d’aquestes pàgines és sobretot un alè vitenc, una forma de ser en el mot i en el món, una filosofia de vida i una observació quirúrgica de l’existència, amb tots els seus ets i uts, amb totes les seves merdes i totes les seves meravelles. Amb un to autoconfessional extrem, Cingolani comparteix els pilars de la seva cosmovisió en una psicogeografia que és sobretot urbana però que també troba píndoles de natura. A partir d’anècdotes quotidianes assoleix epifanies universals, i tot amb un to fresc amarat de narratologia altament vivencial que beu, en gran mesura, de referents europeus talment John Cowper Powys, Lawrence Durrell o Zbigniew Herbert.

La conegudíssima i poderosa pel·lícula La grande bellezza de Paolo Sorrentino ens convida a somniar en l’única novel·la que va escriure el seu bartlebià protagonista: L’apparato umano de Jep Gambardella. Si no és que algú s’atreveix algun dia a portar-la a la nostra realitat immediata amb mots concrets, sempre ens quedaran els mecanismes de la imaginació per indagar en uns fulls que reverberen des d’un fel·linià univers de ficció, de tinta filmada i de síndromes de Stendhal. Mentrestant, a mi m’agrada pensar que si Gambardella hagués estat poeta i no pas narrador, el que hauria acabat escrivint s’assemblaria molt, pel que fa a la seva destresa i a la seva melancolia i a la seva mirada clínica com una cruel i tendra radiografia, a Captaire de Stefano M. Cingolani.