Desconeixem si hi ha gaires precedents d’un fet com aquest, però el periodista i escriptor Borja Duñó ha aconseguit entrevistar per al donarSal el porquet Pigues, protagonista destacat de la seva nova novel·la Ànimes entre les dents, que si ens hem de fiar de la contraportada del llibre és “una novel·la d’encontres feliços i desavinences, amb àpats tensos, humor negre i aventures, que aborda un dels problemes més greus, incòmodes i urgents de la nostra civilització. L’horror al qual hem condemnat els animals se’ns ha girat en contra i ja no podem fer com si no existís”. El porquet Pigues l’ha patit en primera persona.  

—Bon vespre, Pigues, però tu no estaves m…?

Ep, no facis espòiler! De fet ets tu qui m’has m…

—Ah, sí, d’acord, la gent encara no ha tingut temps de llegir el llibre, en el moment d’aquesta entrevista. Què se sent quan s’és protagonista d’una novel·la com Ànimes entre les dents?

M’afalagues, però no vull restar importància a la Rínxols, la veritable protagonista és ella. Ella és el Quixot i jo soc una mena de Sancho…

—… tragicòmic?

Més aviat tràgic. 

—No diguis més. A la novel·la els animals no teniu veu. En canvi, ara veig que parles sense embuts.

Això és gràcies a la ficció. Els animals no podem parlar, al món real. Ara som en la ficció de la ficció, de manera que m’ha estat concedit el do de la paraula, momentàniament.

—Què et sembla la novel·la?

Em sembla que pot divertir la gent i que fins i tot, en alguns moments, pot arribar a commoure. Crec que estaria bé que molta gent la llegís. Ens hi va la vida.

—L’autor ha volgut que no sigui un pamflet.

I no ho és, però la intenció és clara, no es pot amagar. Òbviament, tot autor té idees pròpies sobre el món i necessàriament queden plasmades a les seves obres, seria molt estrany que no fos així. 

—El teu destí era una macrogranja. 

Sí. Vaig ser engendrat per això. Tot i que encara soc petit ja em tocaria anar a l’escorxador, els animals de granja només vivim una fracció molt petita del que podem arribar a viure. Per sort he vist una mica de món i ara encara estic més convençut de com és de terrible això que ens feu. Tant de bo tinguéssim la capacitat de rebel·lar-nos.

—Per què creus que a ningú li importen, les vostres vides?

Són considerades insignificants. Els humans sou una espècie de primats profundament especistes, esteu convençuts de la vostra supremacia i heu creat tota mena de narratives i arguments per sostenir el nostre sotmetiment al llarg del temps. Ara, però, se us comença a girar en contra.

—Per què?

L’altre dia feien un documental sobre les macrogranges a Catalunya i tothom es va posar les mans al cap. No només per l’efecte hivernacle, sinó perquè saquegen els recursos hídrics, perquè enverinen la terra i els aqüífers… és una indústria horrible en tots els sentits. Però segueixen creient que ells no hi tenen res a veure. Tothom pensa que la carn que menja no ve d’aquestes macrogranges, que només menja vedella ecològica del Pirineu.

—I no és així?

Bé, és possible que un cop al mes o a la setmana vagin al seu carnisser de confiança i en comprin una peça, però no només mengen això. Quan mengen fora, a casa dels pares, dels amics, als bars, als restaurants… Quan demanen un entrepà de formatge, de fuet, una pizza, una hamburguesa… D’on es pensen que surt tot això? No tenen cap traçabilitat. El 99% del que es menja és de macrogranja (i el que no ho és va al mateix escorxador), però tothom vol pensar que ells no són el problema, sinó els altres.

—Els anuncis enganyen.

Sí, esclar, mira els de casa Tarradellas, sempre hi surt una masia bucòlica, no pas les macrogranges que fan servir. O la vaca que riu… això fa que la gent visqui en un món de fantasia on els animals no patim.   

—És un problema ecològic?

De primer ordre! Si no deixeu de menjar carn ara, els vostres fills i nets tenen un futur molt negre. 

—Però no és només ecològic. 

Esclar que no. Deixant de banda també els problemes greus de salut pública, és un imperatiu moral. A mi em fa certa gràcia que ara que a certs llocs de Catalunya l’aire és irrespirable per culpa d’aquesta indústria la gent es comenci a despertar. Perdona la comparació, però és com si els alemanys del Tercer Reich s’haguessin mobilitzat contra els camps de concentració perquè feien pudor i els contaminaven el riu. Sembla com si el que hi passa dins fos secundari. 

—És una comparació arriscada. 

Sí, som molts més els milers de milions d’animals que vivim aquest horror cada dia. Crec que era Charles Patterson que en va dir l’etern Treblinka. Per a nosaltres, els animals, el que heu creat és l’infern a la Terra. 

—Hi ha qui es consola amb les mesures de benestar animal. 

Si bé també hi havia amos que tractaven millor els esclaus que altres, però no per això deixaven de ser esclavistes. Els avenços en benestar estan molt bé, però no resolen el problema, i a més tenen un efecte sedant, la gent pensa que amb això ja no cal preocupar-se per res més. I no. Seguim esclavitzats, confinats, amuntegats, se’ns mutila, se’ns manipula genèticament, se’ns explota sexualment, se’ns separa de la mare al poc de néixer, se’ns mata quan som encara petits… no voldràs que segueixi, que t’espantaré els lectors.

—Em sap molt de greu, Pigues, crec que al llibre he intentat explicar-ho de la millor manera possible. 

I t’ho agraeixo, qualsevol esforç en aquest sentit és benvingut. 

—Què els diries als lectors?

Llegiu el llibre. Intenta donar-nos la veu que no tenim.