He passat dos anys viatjant a llocs on el pitjor ja ha passat: pai­satges devastats per la guerra, els accidents nuclears, les catàstrofes naturals, la desertificació, la intoxicació, la irradiació, el col·lapse econòmic. Aquest llibre hauria de ser tètric, una lletania dels pitjors indrets de la Terra. En canvi, però, és una història de redempció, de com els llocs més contaminats de la Terra —ofegats per vessaments de petroli, dinamitats per bombes, contaminats per pluges radioac­tives— poden rehabilitar-se per mitjà de processos ecològics. Com les plantes ruderals més resistents poden trobar una escletxa per colonitzar el formigó i la runa com si fossin dunes de sorra; com les paletes de la successió ecològica canvien mentre la molsa es converteix en herba daurada, en resplendents pinzellades de rosella i de tramús, en arbustos llenyosos, en cobertes forestals. Com, quan un entorn ha estat alterat fins a quedar irreconeixible i qualsevol rastre d’esperança sembla perdut, encara pot conservar la capacitat per a una altra mena de vida.

En aquest llibre viatjarem a alguns dels punts més esborronadors i desolats del planeta. Una terra de ningú entre barreres de filferro espinós amb avions de passatgers rovellats sobre la pista d’enlairament després de quatre dècades d’oblit. Una clariana enmig d’un bosc tan emmetzinat amb arsènic que no hi poden créixer els arbres. Una zona d’exclusió devastada al voltant de la ruïna ardent d’un reactor nuclear. Un mar minvant a la costa desèrtica del qual s’ha format una platja amb els esquelets dels peixos que un dia van nedar a les seves aigües.

El que connecta aquests llocs tan dispars és el seu abandonament, ja sigui a causa de la guerra o del desastre, de les malalties o del declivi econòmic. Cadascuna d’aquestes localitzacions ha estat deixada de la mà de Déu durant anys o dècades. Amb el temps, la natura ha pogut posar fil a l’agulla sense restriccions, i ara ens proporciona una visió inestimable sobre la saviesa del medi ambient sotmès al canvi constant.

Si això és un llibre de natura, no es tracta d’una rapsòdia sobre l’atractiu dels entorns verges. Aquest llibre neix, fins a cert punt, de la necessitat. Cada vegada hi ha menys llocs al món, si és que en queden, que es pugui afirmar que són veritablement pristins, immaculats. Estu­dis recents han trobat microplàstics i productes químics perillosos de producció humana fins i tot al gel antàrtic i en sediments de les profun­ditats marines. Prospeccions aèries de la conca amazònica han revelat excavacions envoltades de boscos que formen els últims romanents de civilitzacions senceres desaparegudes temps enrere. El canvi climàtic provocat per l’ésser humà amenaça de transformar tots els ecosistemes i els paisatges del planeta, i els materials artificials de llarga duració han deixat la nostra empremta indeleblement marcada al registre geològic.

És innegable que alguns llocs han patit, relativament parlant, un impacte molt menor que d’altres. El que em crida l’atenció, però, no és la resplendor crepuscular de la natura pristina que s’extingeix so­bre l’horitzó, sinó l’estreta franja de cel brillant que pot indicar l’alba d’una nova condició salvatge al mateix temps que, arreu del món, més i més terres cauen en l’abandonament.