Fa molts anys que l’Anton Ferret escriu versos. El lector d’aquest llibre ho descobrirà de seguida: un poeta de la seva riquesa expressiva no s’improvisa en quatre dies. N’escrivia, de versos, i no els mostrava. I, si els mostrava, ho feia d’una manera privada, sense mirar d’explotar la transcendència que amaguen els seus sonets, com aquests cinquanta aplegats aquí, tants com els anys que va fer en començar-los a escriure. ¿I per què no ha publicat fins ara? La resposta queda ben explicada en el sonet 28, el primer quartet del qual fa:

La por de tu, lector, m’ha estat nociva. 

T’he temut tant que és ben poc el que he escrit

quan, si no escric, no trobo pas sentit

en el que soc o faig: res no em motiva.

Confessa que ha escrit poc, però no és del tot cert. Jo vaig conèixer l’autor en els dies ja llunyans que estudiàvem plegats a la Universitat de Barcelona, a mitjan anys vuitanta. Llavors l’Anton ja feia versos brillants, que començaven a desplegar el seu prodigiós sentit de la llengua i a mostrar el domini que té de les eines retòriques. Aquesta obra arriba quan el poeta està a punt de fer cinquanta-cinc anys. Com és fàcil de suposar, s’estalvia temptejos i errors de principiant. 

A parer meu, Perdent la por té, d’entrada, un avantatge: el tema central, únic, que l’estructura. És, per descomptat, l’assumpte divers i riquíssim de la por. Cadascun dels sonets comença amb el sintagma la por. Aquesta pulsió humana elemental, instintiva però també cultural, és el punt de partença de l’obra. Però com que l’exploració no es fa sobre un concepte, sobre cap universal, sinó sobre la realització d’aquest mateix concepte en l’ànima i el cos humans, en el seu cor espantadís, tenim un mostrari molt nodrit de pors convertides en pretext poètic. Pors de tota mena: n’hi ha de ben greus, com és ara la por de Déu o la de ser enterrat viu, i n’hi ha de lleugeríssimes, com la por de tacar-se la camisa amb uns espaguetis negats en salsa de tomàquet. 

D’entrada, la por del nadó, una por animal que s’expressa no pas amb el primer vagit, no pas amb el reclam obsessiu del plor, sinó amb el primer somriure. És un símptoma de la sociabilitat del nounat i, doncs, la primera escletxa inconscient que la seva tendra consciència obre, ben a la impensada, al virus de la por, indefallent com ell sol:

Somriu? La por ja té la passarel·la

per fer-se’l seu: ella entra quan ell riu.

No en sortirà mentre es mantingui viu.

Més enllà de la precisa resolució formal —en parlaré tot seguit, de la forma—, la idea em sembla molt poderosa. ¿Qui està exempt de patir la por, en el seu elenc variadíssim? Més endavant, el sonet 40 pren el pretext de les pors de la infantesa: el nen apersonat i matalot que fa oposicions a la carrera de botxí n’és el protagonista indirecte. Diuen que la pell té memòria… Com se’ns grava indeleblement el record de qui ens sotmetia! Els dos versos finals són magnífics:

I et veus petit i a ell el veus immens

i et surten blaus que et feu quan éreu nens.

Abans, Ferret escrivia que només hi ha una por assumida a gratcient: «La por del part és l’única volguda». 

El de la por és un assumpte universal: ¿quina consciència en pot viure al marge, quin cor no n’ha sofert els estralls? «El fang de què som fets la por conté». La por de les aranyes, dels gossos. Les fòbies. En aquest sentit, «la por que en Lluc tenia envers els gossos» canvia substancialment quan el protagonista del sonet s’enamora d’una amant del millor amic de l’home. La ironia, de tant en tant, treu el nas en la poesia de Ferret, i el llegidor, avesat als assumptes transcendentals que elabora, no pot sinó agrair-ho:

S’enamorà, i com, de la Maria,

que un labernès lluïa encantador,

i en un sol jorn bastà, ves qui ho diria,

per perdre, us ho ben juro, tota por.

Li feia al ca grans festes tot el dia

i al llit, de nit, ell era un labrador.

Una delícia de sonet, com tants altres del llibre! El desig que serveix per guarir una ferida. En altres ocasions, la dicció no és tan lleugera, no és tan gràcil, sinó que està imbuïda d’un sever dramatisme:

La por et fa cec quan no en saps el perquè:

t’ha de tocar, però et desorienta,

la vas sentint ben a prop, ben roenta,

i tot allò que en amar és plaer

tendre i manyac, quan la por et turmenta

saps que serà una ferida mordenta.

Sí, l’Anton Ferret coneix l’ànima humana: en l’experiència amorosa, la convivència entre gaudi i angoixa, plaer i ferida, no és gens estranya. Més aviat estic temptat d’escriure que hi és el pa de cada dia! L’Anton és un poeta d’un formalisme extrem. Ha optat pel sonet, probablement la forma lírica més canònica, la més beneïda per la tradició. Jo, que també he tingut tirada a escriure’n, vull oferir una hipòtesi sobre l’ús d’aquesta forma: el sonet fa ideal la reducció poètica, i potser encara més quan l’autor s’enfronta a reflexionar sobre un tema d’unes implicacions tan extenses i d’una profunditat tan marejadora com el que ha triat. Els catorze versos cenyeixen el discurs, però és que, a més, el joc de rimes contribueix a crear sentit nou. No m’és gaire difícil imaginar-me l’amic Anton xalant de valent, a l’hora de redactar aquestes poesies, tot aplegant valuoses troballes per al seu llibre. N’és ben ple, us ho asseguro!

De vegades un vers, un de sol, ens dona, amb una fiblada de sentit, una definició que ni un tractat sencer de filosofia no aconseguiria: «La por és reixa i és també barana». Potser, al capdavall, tot ve d’una por fundacional: la de la mort. La nostra condició moridora ens trasbalsa, en pic en prenem consciència, i d’aquí plora el malalt:

És una por que sempre inoportuna:

no cessa mai encara que en fugiu;

pro també és cert que és tota una fortuna

per a la gent que té empenta i en viu.

Torna a picar-nos l’ullet el poeta sorneguer: tanta gent que en viu, del negoci de la mort. Salvador Espriu feu de la seva obra una «llarga meditació sobre la mort». Corredors d’assegurances, metges, capellans, notaris i bombers en són, encara més, beneficiaris subsidiaris, i ja em perdonareu el reble. M’agrada aquest Ferret que conjuga la transcendència amb la facècia costumista, en la línia de Josep Carner o de Pere Quart.

Ton Ferret, en aquests cinquanta sonets, exposa els seus arguments. No jutja: presenta. Darrere hi ha, esclar, una filosofia de vida, la lliçó moral. En el seu cas, un declarat estoïcisme: 

La por és garantia

d’un viure estoic, sens dolors ni follia.

Per fortuna, en aquest llibre magnífic, opera prima d’una inusual maduresa, el poeta ha jubilat l’estoic que l’ha mantingut tants anys fora dels circuits lírics del país i, finalment, se’ns mostra hedonista i epicuri, amant forassenyat de la llengua i del joc, recercador impenitent del sentit. Aquest prologuista, que l’estima com a persona i com a poeta, li n’està profundament reconegut.