A Mikolaiv, a la costa ucraïnesa del mar Negre, a una desena de quilòmetres del front, se sent el brogit de l’orquestra russa: bombos i trombons de vares, trompetes i bateria. Aquest fragor militar plana per damunt de tot, ho domina tot. 

Sota una pluja constant però no especialment intensa de míssils russos, miro de dedicar una reflexió a conceptes com guerra i guerra justa o necessària. En realitat, jo hauria de fer nit en un refugi antiaeri. Però on podria trobar-ne un, no ho sé. A més, a Ucraïna mantinc el propòsit que em vaig fer a l’Orient Mitjà i als Balcans: no m’enterraran viu sota un edifici ensorrat a canonades.

En un hotel anònim i modest per fora, i sorprenentment confortable per dins, m’han donat una habitació amb finestres orientades a l’est, no del tot segura. Els canons ressonen als afores, el centre gairebé és buit, les sirenes no paren de bramar, s’ha decretat el toc de queda nocturn. No sé des d’on venen els míssils. Potser des de posicions a prop de Kherson, potser des de la banda del mar o des de Crimea, ocupada pels russos. O potser no vindran. Les estones perdudes les passo llegint La pau perpètua, de Kant, que m’he endut a posta.

Mikolaiv és per a mi la realitat real. M’hi trobo a gust, sense punts morts, sense il·lusions, sense xiringuitos de platja o terrasses de cafès, sense festivals d’estiu banals, sense horaris de feina fixos. Com més anys faig —els russos van celebrar l’altre dia el meu setanta-novè aniversari a Odessa amb dos míssils de creuer—, més m’estimo el que en dic condicions humanes veritables, per exemple la guerra, que em diu qui soc i què puc fer. Sovint és més del que jo creia possible. Tinc la mort enganxada als talons, he de córrer de valent perquè no m’atrapi.

Els russos? Què n’hem de fer? Ells volen eliminar Europa i la idea europea. Volen una Gran Rússia des de l’oceà Pacífic fins al mar Bàltic, i si fos possible fins a l’Atlàntic. I no és únicament una idea de l’actual cap bel·ligerant del Kremlin, Vladímir Putin, sinó que respon a una constant històrica que dura segles, que comença amb Pere el Gran (1672-1725). Coneixia Europa i volia copiar Europa, però no ser Europa. Va conquistar i colonitzar els països bàltics i Ucraïna, just al mateix temps que els Borbons conquistaven i colonitzaven Catalunya; un interessant paral·lel en la vida d’Europa, sempre canviant. 

Ara com ara Rússia terroritza un país veí constituït lliurement i democràticament, la Ucraïna a la recerca d’Europa, que el 2001 cometia el sacrilegi —ben bé literalment, segons la consideració de l’Església ortodoxa— d’evadir-se de la seva presó russo-soviètica. Un primer càstig li queia el 2014 amb l’ocupació de Crimea, al sud, i d’una gran part del Donbass, a l’est. Gairebé vuit anys després, el febrer del 2022, tenia lloc el dia del judici final: una invasió a gran escala, que en pocs mesos costava la vida a uns cinquanta mil soldats russos i ucraïnesos, empenyia a fugir entre deu i dotze milions d’ucraïnesos i suposava pèrdues colossals de material militar i d’infraestructures civils.

La fiscalia ucraïnesa creu poder acreditar milers de crims de guerra, crims contra la humanitat i altres crims. Aniquilació d’una cultura? Genocidi? Es pot imaginar de tot, en aquesta guerra, la més ferotge d’Europa des de la Segona Guerra Mundial. Potser acabarà sent la Tercera Guerra Mundial, fins ara mantinguda dins les fronteres d’Ucraïna? Potser hi haurà una guerra nuclear? Per què no? El que succeeix al voltant de la central termonuclear de Zaporíjia, la més gran d’Europa de la seva categoria, és potencialment una catàstrofe molt més gran que la de Txernòbil el 1986. El Kremlin amenaça amb l’ús de la denominada bomba atòmica tàctica. Fins a quin punt són tàctiques o petites, les bombes, es pot discutir. La majoria són més potents que la d’Hiroshima del 1945.