Octubre de 1986. Un home jeu moribund en una cabanya a la vora d’un congost. És John Anthony Walker. Està estirat en un matalàs sobre el terra de ciment, i té una dona asseguda al seu costat, embolcallada amb un xal i amb un gat ros a la falda, plorant. Es diu Diane Maes. Fa mesos que estan així. Durant l’estiu, primer sota la calor brutal del sud indi i després al monsó, amb els esbufecs dels núvols foscos i les seves treves esperançadores, la salut de l’home havia empitjorat. Què és el que l’afligeix? Què és el que l’ha empès fins aquí? A ell i a tots dos.

Abans, les seves vides havien estat plenes de promeses. Formen part d’una gran aventura, una croada per construir un nou món anomenat Auroville. Van arribar aquí, com tants altres idealistes i romàntics, vessant d’aspiracions i d’optimisme, i han treballat molt, han mantingut la fe amb perseverança. En John, el fill sagaç i privilegiat d’una família rica de la costa est estatunidenca. La Diane, una inconformista preciosa i espiritual de Bèlgica. Tots dos, com centenars de persones més que havien abandonat famílies, amistats, cases i possessions materials, havien pres la determinació d’establir-se en aquest tros de terra plana a l’Índia per refer la societat humana. Però ara en John està estirat sobre un terra de formigó esquerdat, malalt, i la Diane plora.

El 13 d’octubre plou. El sòl ressec cobra vida. Els rierols s’obren pas en la terra vermella, fluint cap al congost, i es combinen per formar rius que reompliran l’oceà. Les arrels queden al descobert, els arbres i els arbustos es tomben. Les granotes són una cacofonia. Les serps emergeixen per cruspir-se-les. Un ruixat es converteix en un xàfec. La Diane escriu un missatge urgent a una persona que creu que podria salvar-los. Un francès, en Bernard. «On és la força per a nosaltres?», escriu desesperada. En John mor l’endemà al matí. La Diane mor la tarda del mateix dia.

Aquesta és la història que coneixíem, la història que l’Auralice es va endur sota el braç quan va marxar cap a Amèrica, sent tan sols una noia de catorze anys, per anar a viure amb la família d’en John. El misteri i el secretisme sempre la van burxar. Però ella va continuar endavant, apartant les inquietuds a un costat. Al cap del temps, els neguits perden rellevància, o com a mínim, urgència.

Fins que un vespre, mentre remenava un calaix al pis d’uns parents d’en John —la nova família de l’Auralice— a Nova York, vaig topar amb una pila de carpetes verdes desbordades de paperassa. Eren plenes de cartes i postals, de pàgines de diaris i de fotografies velles i rebregades. Eren els papers d’en John, que l’havien sobreviscut preservats per la seva germana, la Gillian, la nova mare adoptiva de l’Auralice.

Aquelles carpetes em van obrir les portes de mons nous. Per primera vegada, vaig poder anar més enllà dels mites d’en John i la Diane per veure’ls com a éssers humans: un home i una dona que havien somiat, que havien estimat, i als quals les coses els havien anat terriblement fatal. Aquelles carpetes també em van retornar a l’Auroville de la meva joventut, aquell indret que tant estimava, una imatge de congostos vermells i erosionats i de camps polsegosos que semblaven plens de possibilitats. Però aquell idil·li tenia els peus de fang, conflictes i divisions dels quals l’Auralice i jo només teníem una vaga consciència. Els papers d’en John ens van ajudar a entendre millor el tumult social de la nostra infantesa, i també ens van permetre veure el paper d’aquell mateix tumult en el desenllaç que van trobar-se ell i la Diane.