La tria de textos que hem efectuat ha estat pensada per oferir una mostra representativa de caràcter surrealista i irònica, la que és més desconeguda de la seua obra poètica, ja de per si ben poc assídua dins de la seua extensa creació, perquè per diverses raons va quedar inèdita durant molt anys, fins que va publicar, l’any 1987, Set llibres de versos. O com el cas d’«Elegia a Rabelais» donada a conèixer entre les anotacions del seu Diari. 

Hem fet una selecció per representació i per gust lector, tot intentant que siga equilibrada entre els textos i la trajectòria de l’escriptor en aquest vessant creatiu, ben marcat per la pràctica més mordaç i per la surrealista. Des del nostre punt de vista, no hi podien faltar ni «Quasi-oda al Mediterrani» ni «Homenatge a Bernat i Baldoví» de Terra en la boca; ni deu textos no seleccionats fins ara en cap antologia d’Ofici de difunt; ni l’extraordinària «Elegia a Rabelais», que per si sola té entitat per formar un sol llibre; ni una tria de tres textos de Poemes per fer; ni dues joies del surrealisme dins dels escrits que originàriament van acompanyar alguns catàlegs d’artistes plàstics, com ara «Improvisació didàctica», per a l’obra plasticoliterària Lligat i lacrat, que realitzà en col·laboració amb els pintors Artur Heras, Rafael Armengol i Manuel Boix, i «Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reinventar el món», per al catàleg d’una exposició d’Eduard Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi a la Galeria Temps de València; ni la divertidíssima «Carta en noves rimades», text datat l’1 de juny de 1957, un poema paròdia, molt jocós, a l’estil de Jaume Roig, on fa referència especial, entre altres qüestions, a la visita de Carles Riba i Clementina Arderiu a València el 1957, que va aparèixer en la correspondència entre Fuster i Albert Manent; ni l’irònic text al voltant de Les Converses Poètiques de Formentor organitzades per Camilo José Cela, «Ressenya per a la premsa» (2022) [1959]. 

Així mateix, no hem pogut privar-nos de dues meravelles —també travessades pel moviment estètic capitanejat per André Breton— d’un joveníssim Joan Fuster, escrits en castellà per a la revista Verbo, que estaven gairebé inèdits. No oblidem que José Albi i Fuster, des de ben joves, sentien una gran predilecció per aquest moviment estètic, i tots dos van editar l’Antología del surrealismo español l’any 1952. Recordem també que el mateix autor de Sobre Narcís va publicar diversos articles sobre el surrealisme o sobre aspectes d’aquesta estètica en altres escriptors i artistes plàstics a la revista d’Alacant que codirigien tots dos amics. Els textos seleccionats són «Poema del suburbio», de 1946, i «Conato de imprecación», de 1948. 

En definitiva, és un recull de vint-i-dos textos que sorprendran més d’un lector per la seua modernitat, atreviment, ironia, heterodòxia ben provocativa i, finalment, per una bona dosi de sarcasme, tenint en compte que alguns documents fa més de seixanta anys que van ser escrits, en l’ambient de desert cultural del tenebrós franquisme.