Per què Vladímir Putin va decidir envair Ucraïna el 24 de febrer de 2022? Per què va anomenar l’ofensiva «operació especial militar»? Per què Ucraïna es va alçar desafiant el gran exèrcit invasor?

La gent d’Europa no ens ho podíem creure. Les imatges i les primeres cròniques dels bombardejos de ciutats com Kíiv, Khàrkiv o Mariúpol ens parlaven de la magnitud de l’operació militar empresa pel Kremlin al cor d’Europa. Però, des de la perplexitat, els espectadors de la nova guerra vèiem com, després del primer mes de ferotges atacs per terra i aire, ni Kíiv, ni Khàrkiv ni Mariúpol es volien rendir davant el totpoderós enemic. La imatge del president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, desafiant l’imperi agressor en mànigues de camisa ocupava les pantalles de mig món. I la gent d’Europa ens preguntàvem: per què Ucraïna optava per resistir l’agressió russa pagant, previsiblement, un altíssim preu de víctimes, exiliats i devastació?

Així va començar la meva particular exploració del conflicte. Volia saber les raons de l’agressor i les raons de la resistència heroica. Dos pobles germans enfrontats a mort? Quina història o quines històries podien justificar la major mobilització militar a Europa després de la Segona Guerra Mundial? Com explicar l’acumulació d’un tal arsenal d’odi a Rússia contra Kíiv que portés a mobilitzar més de cent cinquanta mil soldats en una ofensiva llampec sobre Ucraïna? I què podien dir i fer els previsibles aliats d’un i altre bàndol sobre una tan inaudita invasió?

Un dia de març vaig començar a situar el moment fundacional de l’odi. Naturalment, era un episodi excepcional: aquell en què un país es rebel·la contra tota submissió i es proclama definitivament sobirà. Havia llegit cròniques, articles i anàlisis sobre el desplegament de l’agressió russa, que a Ucraïna anomenaven «invasió a gran escala». Però aquell dia de març la meva revelació tenia nom de documental. El recordaré sempre i l’aconsellaré sempre: Winter on Fire: Ukraine’s Fight for Freedom. Era la revelació d’una revolució. Era reviure en imatges impactants l’Euromaidan, la sèrie cruenta de protestes populars a Kíiv entre el 21 de novembre de 2013 i el 22 de febrer de 2014. La revolució que, després de patir més de cent morts i centenars de ferits, va derrocar el govern prorús del president Víktor Ianukóvitx. Era un film obertament nacionalista, el relat d’una Ucraïna disposada a lluitar fins al final per la llibertat i la integració a Europa. Vaig començar a intuir la magnitud del desafiament contra la Rússia de Putin. Dies després, la visió d’una rèplica, d’una narrativa també en forma de documental i totalment oposada a l’anterior, em va confirmar la gran batalla existent sobre la veritat del Maidan. Produït ni més ni menys que per Oliver Stone, el documental Ukraine on Fire defensava, des de la línia editorial de les veus de Víktor Ianukóvitx i Vladímir Putin, entrevistats per Stone, que el Maidan era, simplement, un cop d’estat. Revolució nacionalista o cop d’estat il·legal? Els dos documentals resumien el gran dilema que motivava l’odi congriat el 2014 i les guerres posteriors.

Efectivament, la confrontació política entre Moscou i Kíiv, plasmada en els dos documentals, explicava la seqüència posterior dels fets: annexió russa de Crimea, suport de Rússia als separatistes del Donbass, guerra civil al Donbass, acords de Minsk incomplerts, referèndums a les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, elecció del president Zelenski per una gran majoria de l’electorat ucraïnès, moviments d’aproximació de Kíiv a la Unió Europea i l’OTAN. I durant el 2021 grans contingents de tropes russes prenien posicions al llarg de la frontera russa amb Ucraïna. Putin deia: són simples maniobres militars. Biden responia: no, Moscou prepara la invasió d’Ucraïna. Qui mentia? La guerra de la desinformació i de la propaganda estava servida.