Anna Murià és, sens dubte, una clàssica moderna que va fer contribucions de primera magnitud a tots els gèneres que va conrear: el relat, la novel·la, el dietari, la biografia, les memòries, l’epistolografia, l’assaig, la crítica, el periodisme, la literatura infantil i juvenil, i la traducció literària.

Anna Murià, viure, escriure va néixer a l’estela de la voluntat imperiosa de recuperar la memòria històrica als anys setanta i vuitanta, després de l’acabament definitiu de la dictadura franquista. En aquest sentit, cal recordar que la vida d’Anna Murià, nascuda el 1904 i traspassada el 2002, va recórrer pràcticament un segle, el tumultuós i decisiu segle xx del qual ella va ser protagonista i testimoni privilegiat, gràcies a la seva extraordinària capacitat d’observació, anàlisi i escriptura. Va morir als 98 anys, quan li faltaven només dos anys per arribar a centenària, i havia vist i viscut el segle que el poeta mallorquí Bartomeu Fiol va anomenar el segle de la «megamort».

Sempre s’ha llegit Anna Murià, viure, escriure de Quirze Grifell des d’una òptica sobretot documental i testimonial, és a dir, des de la seva voluntat de transmissió d’informació puntual de caràcter històric, polític, social i cultural. Aquest biaix de lectura no és pas equivocat perquè certament el text i el llibre tenen un alt valor documental i testimonial d’una època històrica concreta, on la figura d’Anna Murià seria més aviat una representació o encarnació de «l’esperit de l’època» o el Zeitgeist, per utilitzar el terme filosòfic encunyat per Herder, Goethe i Hegel.

Ara bé, el nostre llibre té altres significats i valors, també de primera magnitud. En primera instància, és un matisat autoretrat o retrat autobiogràfic de la figura, la vida i l’obra d’Anna Murià. Queda al descobert el caràcter de l’autora i tots els fenòmens que van intervenir en la formació de la seva personalitat, com ara la família, l’educació, l’entorn social, el món del treball, el compromís polític, la vocació artística, el feminisme, el matrimoni, la maternitat, l’exili francès i americà i un llarg etcètera.

En segon lloc, en el llibre trobem un gran fris memorialístic on l’autora va més enllà de la crònica personal i autobiogràfica per exercir l’autèntica alteritat i deixar-nos veure a través dels seus ulls i la seva prodigiosa memòria el gran món al seu voltant i les persones i els esdeveniments que el van poblar.

I finalment, si ens hi fixem bé, al llarg de les pàgines del llibre veurem un reduït mostrari dels seus dots com a escriptora. Dins el marc general del discurs oral de l’entrevista, l’Anna Murià memorialista, narradora, periodista, assagista i crítica fa acte de presència. Ras i curt, encara que Quirze Grifell va marcar el curs i la pauta de la conversa, les respostes d’Anna Murià constitueixen una obra de l’autora que ha de figurar a la seva bibliografia personal. A més, no és gens difícil establir vincles intertextuals entre les declaracions a Anna Murià, viure, escriure i les altres obres més intransferiblement personals de la nostra autora.