“Crec que podem tornar a fer una gesta com la Via Bàltica, però només la podríem fer si la nostra democràcia estigués en perill, n’estic convençut”, em va dir, el juny de 2018, un organitzador regional de la cadena del 1989 en una ciutat del sud de Letònia. “Només necessitem un fort objectiu col·lectiu i segur que ho tornaríem a fer, llavors al 1989 ho vam fer perquè volíem ser lliures», em va remarcar, un mes abans l’Ülo Laanoja a Tallinn, el qual també va ser organitzador regional i és conegut a Catalunya per la seva implicació logística en la Via Catalana del 2013.

Aquestes paraules carregades d’idealisme i sentiment col·lectiu, com altres testimonis que vaig recollir durant el meu periple de 2018 recorrent a peu durant trenta-un dies el recorregut de la famosa cadena humana bàltica, contrastava amb la realitat que em trobava sobre el terreny, d’una població extremament materialista focalitzada en el present i sobretot en el futur.

Un jove músic de carrer estonià afirmava que la Via Bàltica va ser molt “guai”, però no en tenia res a dir; un parroquià d’un bar de Tallinn, on suposadament es reunia la joventut compromesa d’aquella ciutat, m'assegurava que qui no estava content a Estònia agafava les maletes i se n'anava a Londres o Escandinàvia “perquè ja no hi ha esperit col·lectiu”, o un periodista em va preguntar, només començar a caminar, quants diners em gastaria fent el recorregut.

Tot aquest esperit individualista bàltic, focalitzat a guanyar-se la vida en un entorn polític i institucional on l’estat té molt poc pes i la societat civil és gairebé inexistent, en contraposició a l’Europa occidental, el recullo al llibre La Via Bàltica, que publica Saldonar. L’individualisme bàltic ha estat beneficiós per a les tres repúbliques si tenim en compte que el seu creixement econòmic ha estat més que notable en els deu darrers anys en comparació amb la resta de l’Eurozona. Els resultats educatius de la població són destacables en l’entorn PISA i als països bàltics no paren de produir-se solucions innovadores de tot tipus, des de votacions electròniques fins a solucions financeres, passant per bicicletes elèctriques que arrosseguen petites caravanes que a la vegada es transformen en barques, tot per gaudir al màxim de la natura que els letons, lituans i estonians tant s’estimen i respecten. 

Tot això a costa d’haver oblidat, semblava, la gesta que van fer entre els anys 1989 i 1991, quan van aconseguir recuperar la independència de manera pacífica gràcies a una forta voluntat col·lectiva, malgrat les adversitats per les quals van haver de passar. Tot va canviar el 24 de febrer de 2022, quan Rússia va decidir atacar Ucraïna per “desnazificar-la”, segons diu el relat oficial del Kremlin, o perquè se senten amenaçats per l’OTAN, si fem cas del que ens diuen els qui compren aquest relat des de casa nostra. Obvien que cap país membre de l’OTAN ha envaït mai Rússia des de la Segona Guerra Mundial, mentre que Rússia si que va ocupar il·legalment molts països del seu entorn des de llavors, que ara, per precaució, han decidit unir-se lliurement a l’OTAN.

Als països bàltics, vora cinquanta anys d’ocupació soviètica, juntament amb més de cent anys previs d’imperialisme tsarista, tot això no els ha vingut de nou. Una gran decepció, que no por, s’ha instal·lat a l’ambient. L'expresident d’Estònia Toomas Hendrik Iilves va considerar que el 24 de febrer va ser “un dels tres dies més tristos de la meva vida”. Sabent que el paraigua de l’OTAN els dona una garantia de seguretat que no té Ucraïna, les repúbliques bàltiques i Polònia s’han dedicat a dir durant el primer semestre de 2022, arreu d’Europa, sobretot a Alemanya i França, que “ja us ho vam dir que passaria, això”.

Però al relat internacional en relació amb les ambicions imperials russes, que han acabat confirmant-lo, com demostren les mesures preses fa poc en la cimera de l’OTAN de Madrid, s’hi sumen tot un seguit d’iniciatives que s’estan portant a terme internament des dels països bàltics que ens demostren una certa reactivació de l’esperit del 1989, poc vist fins avui, com a reacció a la decepció que han tingut.

Així, Estònia és el país del món que més percentatge del seu PIB ha dedicat a ajudar Ucraïna, cobrint l'espai financer, humanitari i militar. Amb els seus vora 1,3 milions d’habitants, i segons dades del Kiel Institute for the World Economy, entre el 4 de gener de 2022 i el 10 de maig, Estònia hi va dedicar el 0,81% del seu PIB, mentre que la veïna Letònia anava just al darrere amb el 0,72%, contrastant amb el 0,20% dels Estats Units o el 0,06% d’Alemanya.

Però el més sorprenent de tot són les mesures que es prenen directament des de la societat civil, sense intervenció pública. Més enllà de la gran organització per a l’acollida de refugiats, que també es veu en altres parts d’Europa, el que destaca dels països bàltics és el compromís a enviar ajuda directa a l’exèrcit d’Ucraïna. Destaca especialment la iniciativa del presentador de televisió i escriptor Andrius Tapinas, un dels entrevistats a La Via Bàltica, per comprar un dron turc Bayraktar, valorat en cinc milions d’euros, mitjançant una campanya de crowdfunding, objectiu que la societat lituana va assolir en poc més de tres dies.