Celebrar un aniversari d’aquests que són de números rodons, dels que et fan pensar que el futur, potser és un bé escàs? Fer un viatge llarg i lluny? Fer-lo jo sola? Fer-hi, allà on anés, alguna cosa que em resultés prou interessant.

Tots aquests interrogants es van anar combinant i coincidint amb respostes positives i, a banda, una intenció que volia defugir de totes totes: fer turisme d’aquest d’arrossegar la maleta d’aquí cap allà, de cap manera.

Així es va anar dibuixant un projecte que havia de consistir a celebrar un aniversari, el dels 60 anys, amb un viatge llarg, d’un mes, a un país prou llunyà, el Japó, jo sola, per anar a un racó d’aquell món prodigiós a aprendre una manera de treballar el fang, una de les coses que més m’interessen actualment.

Temps enrere, un amic m'havia parlat de l’art Jōmon pensant que em podia interessar, i dient-me que ell hi coneixia gent, allà (al Japó, en concret a Niimi), que es dedicava a preservar-lo i que potser em voldrien acollir si és que em decidia a anar-hi.

Vaig passar tot un any sospesant aquesta possibilitat en silenci, i potser quan ja ningú del meu entorn hi pensava, llavors em va sortir la veu alta i clara: "Sí, hi vull anar, pots demanar-los si em voldrien?". La resposta que en vam obtenir va ser positiva... i en va resultar una experiència de les que no només modelen el fang sinó que et modelen a tu mateixa.

Al final (o al començament), doncs, vaig viure un mes en un racó de món, en un entorn xintoista i amb una gent generosa que em va ensenyar a treballar com ells ho fan i em van obrir la porta a una comprensió radical del que significa que la vida flueixi, i que ho faci a cada instant.

Ara us convido, amb la lectura d’aquest llibre, a participar en una immersió en un món prodigiós, perquè això va ser, i això és encara.