–Ets un idiota.

Feia temps que L volia provar de fer paddle surf i jo no li feia cas. Sentia que ho deia, però jo no sabia de què parlava. Ara em fa vergonya admetre-ho, però parlo de fa uns quants anys, quan remar damunt d’una planxa de surf era una pràctica esportiva poc corrent. Ho anava dient de tant en tant, fins que va aflorar en mi un tipus d’estultícia que em sembla que és típicament masculina: “Què és paddle surf? Jugar a pàdel damunt d’una taula de surf?”.

Idiota.

Va passar el temps, ho vam provar i endevineu qui s’hi va acabar enganxant fins al punt de comprar-se una planxa i un neoprè per poder practicar-lo tant a l’estiu com a l’hivern? I endevineu qui s’ha acabat enganxant també al pàdel fins al punt de jugar-hi dos o tres cops per setmana i fins i tot apuntar-se a tornejos? De vegades puc ser una mica idiota, sí, però per sort, L sempre hi és per ajudar-me. Ella és l’antídot, de fet, i per això em vaig entusiasmar quan va sorgir la possibilitat d’escriure un llibre junts.

L és molt bona escrivint i jo tenia tot d’idees al cap. Què podia fallar? Es tractava d’explicar la nostra experiència de deixar la gran ciutat per anar a viure a una casa vella al poble i gaudir d’allò que de broma anomenem la Califòrnia catalana. Però és mentida que les Terres de l’Ebre siguin la Califòrnia catalana. Hem estat a Califòrnia i l’Ebre és molt millor.

Farem un gran llibre, ja ho veuràs, L. Ja veuràs com sí.

Aviat es va fer palès que el meu optimisme estava poc justificat. Per què deu ser que les parelles d’escriptors no acostumen a escriure llibres a quatre mans? Per què deu ser que cadascú es limita a escriure els seus? Ni m’havia parat a pensar-hi. De totes maneres estava convençut que si L i jo escrivíem capítols alterns la cosa funcionaria. Qui llegeix no és idiota i sabrà perfectament quan parla L (xica de poble) i quan parlo jo (noi de ciutat). No són tan estranys, els relats amb veus i punts de vista diferents (El soroll i la fúria, Rashōmon). En el nostre cas no funcionava.

Per acabar-ho d’adobar, jo vaig aprofitar les vacances d’estiu per avançar la meva part tot el que vaig poder. Estava exultant, la cosa fluïa. Al principi, havia pensat que potser no li interessaria a ningú la nostra història, que no era gaire especial, però un cop m’hi vaig posar vaig recordar que totes les històries ho són, d’especials, si se saben explicar. I la ploma rajava. Només parava per abandonar-me al mar amb la planxa i deixar reposar aquella cascada d’idees i pensaments que no paraven de brollar. Una altra vegada: què podia anar malament?

Jo veia que L no s’hi posava. No era el seu moment. Per començar a escriure cal una predisposició especial i el que jo no sabia veure és que com més m’entusiasmava més difícil l'hi estava posant a ella. En poc temps vaig tenir la meva meitat pràcticament acabada i ella encara no havia començat.

Idiota.

Durant setmanes i mesos vam patir per la criatura. Ella em deia que en aquell moment s’havia convertit en un projecte meu, que l’acabés jo. Però jo tenia clar que el llibre no tenia sentit si no contenia els dos punts de vista. Com que la meva meitat estava pràcticament enllestida, no li quedava més remei que buscar la manera d’inserir-se en el meu relat i això suposava escriure amb una cotilla. Per altra banda, la data límit per entregar el llibre s’anava acostant i aquesta pressió no ajudava. Jo insistia amb els capítols alterns, F –l’editor– ho veia amb escepticisme i L no es posava a escriure.

D’intentar fondre les dues veus en una ni parlar-ne, això estava descartat des del principi. Què podíem fer, doncs? Sense la part de L el llibre quedaria coix i no hauria valgut la pena l’esforç. Vam començar a donar-hi voltes, havíem de trobar la manera de desbloquejar la situació. I l’únic que se’ns acudia era prescindir dels capítols alterns i dividir el llibre en dues meitats, que cadascú fes la seva. Però quina havia ser la primera i quina la segona? No era la solució. Vam tornar a fer mapes de capítols, vam jugar a recombinar-los, però no ens convencia res, van ser dies i setmanes complicades i en algun moment vaig veure perillar el projecte, però ens hi havíem compromès i no podíem fallar.

Al final, el desllorigador va ser una pensada poc habitual però senzilla d’executar: fer un llibre amb dues cobertes capgirades. D’aquesta manera seria el lector qui triés si volia començar el relat per L o per B. Un mateix títol, un mateix llibre, però que es pogués llegir de dues maneres, segons per on el comencessis. De seguida ens vam entusiasmar amb la idea, però calia que F hi estigués d’acord. L'hi vam dir un dia a l’Ateneu. No sé fins a quin punt F n’era conscient, però tot plegat penjava d’un fil. Després d’un moment de desconcert, li va agradar el joc i ens va comprar la idea. Va ser com destapar una ampolla de cava. L’escriptura de L va començar a brollar com escuma fresca sobre un castell de copes Pompadour.

Ja explicarà ella, si li ve de gust, com van ser aquelles setmanes d’escriure a contrarellotge, amb el terra de l’estudi entapissat de papers i papers (sort que durant tot aquell temps ja havia estat escrivint per dins, només ho havia de passar a net). Nervis, lectures, proves, correccions, capítols a mig fer enviats per mail a mig matí, al vespre, a les tantes de la matinada. Tant se val, al final L va escriure una meitat meravellosa, O es va inventar un disseny fantàstic (dues cobertes semblants, però no idèntiques amb un sol californià a l’alba i a la posta) i Un paradís com el nostre es va convertir en realitat.

Com s’escriu, doncs, un llibre a quatre mans amb la parella? En el nostre cas, només ha funcionat que tant l’un com l’altre pogués treballar amb llibertat absoluta. Junts, però no barrejats, com a la vida real, i potser precisament per això formem un bon equip. Tenir L a prop em fa millor persona, em fa prendre més bones decisions i em fa escriure millor. De vegades em costa una mica adonar-me’n, però al final, ves per on, és gràcies a ella que puc ser una mica –només una mica, eh?– menys idiota.