En els seus desesperats dietaris vitals, que ell mateix havia titulat Martirologis, el cineasta Andrei Tarkovski fa un repàs exhaustiu de totes i cadascuna de les flagel·lacions que pateix al llarg dels anys. És així, en un moment de revelació, com explica que els éssers humans estem crucificats en una sola superfície, però que vivim en un món multidimensional. No és d’això que parla Nikos Kazantzakis al seu L’última temptació de Crist, recentment traduïda per Pau Sabaté a Adesiara i clàssicament portada a la pantalla per Martin Scorsese? L’enyorat cineasta rus també hi parla dels projectes que vol fer i que mai no podrà dur a terme –molta feina feren les autoritats soviètiques per impedir-li dirigir algunes de les seves il·lusions secretes–, i finalment s’abraona en investigar l’art d’altres cineastes contemporanis. De Pier Paolo Pasolini arriba a dir que, amb el film L’evangeli segons sant Mateu, va fer reviure uns esdeveniments llegendaris i reals alhora, i que ho va fer a través de la poesia. Així el mite bíblic assolia una profunditat enigmàtica amarada de misteri. Tinc el convenciment que això és el que també ha assolit Joan Josep Barceló i Bauçà amb el seu nou volum poètic, INRI, i que no només ha aconseguit una sola crucifixió en una sola dimensió: ha assolit una crucifixió quàntica. El resultat genera vibracions de supercordes semblants a les de quan contemplem el clàssic de Pasolini, de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement.

I és que Joan Josep Barceló i Bauçà, veritable i admirable animal poètic, prolífic i eufòric, mòrbid i extraordinari, ha parit una altra meravella, una més de les moltes que ens està regalant darrerament amb un combustible envejable, amb una d’aquestes energètiques forces anímiques que hauria de marcar la resta d’humanitat en el camí de l’esdevenir. Faci el que faci, escrigui el que escrigui, sembla que s’ha imposat la missió de sorprendre no només amb cada composició (“plomes de rata cellarda”) i amb cada poema (“deducció categòrica d’un paisatge madur”), sinó de generar exaltacions amb cada imatge (“incommensurable circumflexió dels estels”), amb cada títol (“cinturó d’asteroides diabètics”), amb cada vers (“el bes és el preny de la massacre”), amb cada paraula (“tot és”). Això és verament admirable. Des que vaig tenir el privilegi de descobrir aquest poeta eclèctic, salvatge, que no faig altra cosa que defensar-lo als quatre vents: avui ho faig un altre cop a la secció Donar Sal amb tota la il·lusió.

Més d’una vegada he dit que no vaig tenir la sort de conèixer el gran Blai Bonet en persona, però molt em temo que si l’hagués conegut em faria pensar, més d’un cop, en Joan Josep Barceló i Bauçà: tots dos són polèmics i escandalosos, tots dos són éssers lliures que escriuen amb una ambició fora mida, tots dos s’abeuren de cadascuna de les tradicions a l’abast (artística, científica, literària, cinematogràfica…) i en el seu fervor perpetuen obres literàries d’alta volada. Per si tot això no bastés, sembla ser que tots dos són també criatures genials per a la conversa: expressives, teatrals, immenses. Sí, Blai Bonet deia que feia teatre fins i tot quan estava sol. Puc dir que quedar amb Joan Josep Barceló i Bauçà és tenir una trobada amb una potència de la natura, un tsunami de creació estremidora, que en el dia a dia i en el paper insisteix volcànicament. De fet, quan vaig comparar-los, tot parlant amb Francesc Gil-Lluch, l'editor de Saldonar, ell em va dir que sí que havia conegut Blai Bonet, molts anys enrere, i que pel que havia llegit de tots dos sí que trobava concomitàncies, convergències, connexions. Que quedi escrit: Joan Josep Barceló i Bauçà és el Blai Bonet del segle XXI i INRI és una de les múltiples successions lògiques d’un títol cabdal com L’evangeli segons un de tants. Per anar acabant, INRI és un llibràs que fa flipar i no em cansaré de dir-ho: té poemes que són pura intensitat indestructible.

L’edició que n’ha fet Saldonar és una autèntica obra d’art. Les fotografies de Sergi García Lorente ens permeten contemplar, amb detall minuciós, tots i cadascun dels gestos de la natura morta i viva de Jesucrist en la seva hora definitiva: la del martiri a la creu. En efecte, les imatges són la rehòstia. L’epíleg d’Àngel Carbonell és una aclaridora lectura que considero clau, pel que explicita però també pel que amaga, ja que va a la font religiosa per extreure’n saba nova: és important dir això ja que Àngel Carbonell, com a poeta, està explorant la figura de Llàtzer per a un nou llibre encara en marxa, i crec que acompanyar INRI de Joan Josep Barceló i Bauçà, en paper i en pensament, és important per al desenvolupament d’aquest treball seu. Si ha estat així ha estat per la generositat de Joan Josep Barceló i Bauçà, que sempre vol agombolar exèrcits en mil i una aventures. A més a més, jo mateix em sento privilegiat de formar part d’aquest exèrcit de l’entusiasme i d’acompanyar el llibre amb un pròleg escrit des del furor a favor d’una obra poètica important recent en la nostra cultura. Si ara continuo escrivint aquests mots és per insistir en aquest furor, el mateix furor que va fer que Tarkovski no s’aturés davant de l’adversitat, el mateix furor que va alimentar Pasolini fins al seu foc final, perquè, com ell mateix ho deia, anem cremant de foc en foc fins al foc definitiu.

Sembla que vivim en les cendres d’un món postpostpostmodern que rebutja les tradicions ancestrals i que, tal com ho explica molt bé Lluís Calvo, no té cura dels seus llegats. Però això, per sort, no és del tot cert quan de tant en tant arriben miracles factibles talment un llibre excepcional, epifànic, revelador com INRI de Joan Josep Barceló i Bauçà, que demostra que aquesta necessitat de fonda espiritualitat és més necessària, més accessible, que mai. Per a noves resurreccions necessitem endinsar els braços en les arrels de les eres anteriors, només així assolirem nous futurs, amb els fonaments ben sostinguts. Al final del futur comença el futur. Al final de la vida comença la vida. Futur i vida us esperen entre les pàgines d’un llibre sublim, en tots els sentits, com és INRI de Joan Josep Barceló i Bauçà.