Soc de poble. D’un poble d’interior, sense gaire atractiu turístic i, per això, sense molts visitants ni grans riqueses.

Soc de poble i n’estic orgullós. No seria com soc, ni seria qui soc, si no fos de poble.

Sovint he sentit, en boca d’algunes de les persones més prescindibles que he conegut, l’expressió (suposadament) despectiva: “Aquest, pobre, és de poble…”. No es referien a mi, només faltaria! A mi, em veien —i em veuen— com un periodista amb una vida productiva i experiències fascinants.

En qualsevol cas, soc de poble, i m’agrada ser-ho.

Seria pitjor periodista si no m’hagués criat al poble. Potser ni tan sols seria periodista. Per què?

Quan era petit, feia al meu poble el mateix que la resta de nois criats en ambients rurals durant la dècada dels vuitanta del segle passat: activitat física. Per cansar el cos i extenuar la ment.

En la majoria d’ocasions, aquesta gimnàstica dels camps i els camins consistia en la pràctica capriciosa del furt llegendari. És a dir, desenes d’adolescents —fills del poble i forasters que hi estiuejaven— quedàvem per sostreure els fruits dels arbres de pagesos o terratinents distints dels nostres pares.

Les nostres respectives famílies probablement tenien ametlles, figues, prunes o pomes de més qualitat que aquelles que perseguíem en grup perquè algú més gran que nosaltres ens havia assegurat que eren les millors de la comarca.

Els nostres productes no ens interessaven, perquè eren de fàcil accés. Ens temptaven els que volien els nostres amics, ja que l’oferta era única i la demanda, immensa. Immensa, si tenim en compte que érem —i soc— de poble.

No vaig tardar a adonar-me’n, de la imbecil·litat que cometíem. Així que, ben aviat, vaig optar pels aliments que em resultaven més plaents, encara que fossin els més propers.

A la universitat, primer, i als mitjans de comunicació, després, he actuat de la mateixa manera. Entenc que hi hagi professionals del periodisme que es barallin per parlar d’allò que comenta tothom: el procés català, el Barça, el fred a l’hivern i la calor a l’estiu. Però jo prefereixo allunyar-me’n uns metres i descobrir què ens proporciona més profit: a l’opinió pública, en conjunt, i a mi, en particular.

Aquest és el motiu pel qual escric llibres com Titulars i reserves i, abans, Química orgànica. No jutjo qui treballa amb el material pel qual es barallen els meus col·legues. Aquests continguts són com la fruita que desitjaven els meus companys d’infància: els més preuats des del punt de vista col·lectiu.

Amb tot, el periodisme, la funció del qual és explicar el món en què vivim, no s’acaba aquí. Com no s’acabaven les delícies del camp en els arbres més freqüentats.

Si no hagués estat de poble, hauria fet el mateix que els integrants de la massa, sobretot aquells que venien de la ciutat: lluitar pel que volen els altres —les nous, la informació sobre la independència, els albercocs, els fitxatges blaugranes— sense reflexionar sobre el que em cal, a mi, i, en especial, sobre el que li convé, al meu públic.

Llavors, els reportatges i les cròniques que publico a Saldonar no existirien, perquè no estan centrats en els temes populars, sinó en l’equivalent a les cireres més dolces o el raïm més madur dels bancals que els meus veïns del poble no trepitjaven mai. Malgrat que els tinguessin a tocar o, fins i tot, malgrat que fossin de la família.

Jo sí que hi anava i, metafòricament i sense violentar la propietat privada, continuo fent-ho. Perquè soc de poble. I tracto de fer periodisme de poble, encara que em mogui i escrigui per a les ciutats.