El 28 de setembre de 2020, el dia que el periodisme celebrava el World News Day, tots els mitjans informatius del món anunciaven la tràgica notícia: la Covid-19 ja havia provocat un milió de morts.

En plena epidèmia, el World News Day volia recordar la contribució del periodisme a la causa «de salvar vides i generar confiança». Més de cent mitjans d’arreu del món se sumaven a la celebració amb el lema general «El món necessita més periodisme ara». La campanya s’obria amb un vídeo de vint minuts, realitzat pel diari The Straits Times de Singapur, on es resumia l’evolució de la pandèmia i de la crisi mundial fins al moment, i el paper únic protagonitzat pels mitjans informatius i els social media, sovint en lluita contra les fake news. El diari Ara dedicava un editorial a la celebració, en què afirmava: «Sense garantir un accés lliure a una informació fiable no hi ha veritable democràcia». També denunciava l’ofensiva «orquestrada per moviments populistes, encapçalada per governs com el de Donald Trump als Estats Units o Jair Bolsonaro al Brasil, contra el prestigi dels mitjans de comunicació, en un intent d’impedir la feina dels professionals de la informació».

La pandèmia del coronavirus plantejava alhora i d’una forma peremptòria l’exploració d’un nou entorn, desconegut i perillós, i la credibilitat de les fonts i els circuits de les notícies i la informació. Calia inventar una gramàtica de comprensió i narració de l’emergència sanitària universal. Calia decidir en cada indret i moment allò que convenia narrar i allò que convenia oblidar, com afirmava Martha Lincoln. La confiança en el periodisme i en la seva capacitat de generar un relat realista i rigorós sobre la realitat canviant de la crisi era, més que mai, un indicador clau, no sols per al coneixement del món en crisi, sinó també de la utilitat del periodisme com a relator de les realitats complexes i mutants, com a narrador institucional de les «onades concèntriques» que l’impacte del coronavirus provocava a tot el planeta.

«La resposta a la Covid-19 ajudarà a definir el segle»: així titulava l’article que publicava al Financial Times el metge i investigador Jeremy Farrar, director de la fundació britànica Wellcome, dedicada a finançar la recerca mèdica mundial. Farrar comparava l’impacte de la crisi amb les onades concèntriques quan es tira una pedra a l’estany. El cercle immediat més pròxim a l’impacte del virus era temor, malaltia i mort. El segon descrivia els efectes indirectes de la Covid-19 sobre la salut pública, com per exemple les proves de càncer ajornades. El tercer, més ampli, era l’impacte social i econòmic, que provocava atur, reduïa les economies i amplificava fractures socials i desigualtats, amb conseqüències polítiques. I el quart i més gran cercle era el de la geopolítica: el posicionament dels poders mundials arran de la pandèmia i la crisi definiria les relacions polítiques globals per a les pròximes dècades.

La gramàtica del virus vol ser una primera aproximació al paper fonamental dels mitjans informatius en la gestió del coneixement públic i de les respostes col·lectives i particulars davant els grans reptes de la Covid-19 en les successives onades del seu primer any. Es proposa aportar una panoràmica, documentada i crítica, sobre la intervenció del periodisme i dels mitjans informatius en la construcció alhora dels microrelats locals i del macrorelat global sobre la gran pandèmia que trasbalsava el món a partir de l’any 2020.