Una crònica de l’angoixa periodística pel coronavirus
Necessitem amb molta urgència brúixoles, mirades serenes que ens enfoquen l’horitzó, com 'La gramàtica del virus' de Josep Gifreu
El dilluns 9 de març de 2020, al migdia, una dotzena de periodistes de VilaWeb estàvem asseguts en la sala de reunions del diari, disposats a fer l’habitual sessió de repàs de la setmana que entra. Aquella sala no té ventilació directa i al voltant de la taula que la presideix estàvem tots sense mascaretes ni distància de seguretat. La pandèmia ja era el tema de la conversa, però ningú de nosaltres no la veia com la cosa que només unes hores després havia d’alterar la nostra vida, la de la nostra societat i la del diari. Fins i tot hi havia encara qui defensava que allò no passaria de ser una grip, cosa que cal dir que en aquell moment també deien algunes autoritats i fins i tot alguns experts.
Jo acabava de tornar de Xipre, sense saber que aquell avió que havia agafat seria el darrer que agafaria en més d’un any i mig. Aquell inici d’any havia estat intens en viatges i ja tenia molts compromisos aparaulats, que em feien pensar que acabaria sent un altre any de fer molts quilòmetres. L’havia començat a París pel Cap d’Any, després havia volat a San Francisco per a fer una xerrada a la Universitat de Stanford i més tard havia anat a Xipre. Poc que em podria imaginar aleshores que allà s’acabaria tot, abruptament, que no tornaria a trepitjar l’aeroport del Prat i que restaria tancat al país, a Barcelona i fins i tot a casa meua, durant mesos i mesos. La frontera es va reduir tant, es va fer tan estreta, que durant molt de temps no vam ni tan sols poder eixir del nostre municipi.
La meua preocupació per la pandèmia era, per motius familiars, tan alta com inconcreta, però vaga. Pocs dies abans, la meua menuda havia tornat de Taiwan, on vivia des del setembre anterior, i els seus darrers dies a Àsia els havíem viscut amb molta angoixa per si tancaven les fronteres i no podia tornar. Però ho vèiem encara tot com una cosa que «passava allà». La nit que ella va arribar, en un dels darrers vols que van eixir de Hong Kong, ens va estar traduint històries dels mitjans xinesos, inclòs aquell famós vídeo en què els ciutadans de Wuhan cridaven des dels balcons, confinats. Quantes vegades, durant el nostre confinament posterior, vaig recordar que en veure allò la meua resposta va ser comentar com d’agressives eren les autoritats xineses i com d’impossible em semblava que això passés a Europa. Santa innocència o santa ignorància!
La reunió a VilaWeb era dilluns, i dijous mateix, en vista del gir dels esdeveniments, vam decidir tancar la redacció, enviar la gent a casa i fer tots teletreball. Va anar així de ràpid. L’endemà, divendres 13, el govern espanyol usurpava les competències de totes les institucions i declarava l’estat d’alarma, i tots nosaltres, ciutadans i periodistes, entràvem oficialment en el període més difícil que ens ha tocat viure.
Vam sucumbir al pànic també com a periodistes? Hem entés una mica millor com viu la resta del planeta gràcies a això que ens ha tocat viure a nosaltres també? Serviran de res les lliçons d’aquesta pandèmia? N’aprendrem? Ens ajudaran a millorar aquest ofici que estimem? Jo no tinc respostes a aquestes preguntes, només puc dir que crec que les conseqüències seran duradores i tindran un impacte llarg i profund en el temps. I que és per això que necessitem amb molta urgència brúixoles, mirades serenes que ens enfoquen l’horitzó, com és aquesta que l’amic Gifreu, sempre tan atent al que passa i sempre tan oportú i rigorós a l’hora d’explicar-nos-ho, ofereix a La gramàtica del virus.