La ciutat sense veïns és un llibre que té per objectiu radiografiar la crisi d’habitatge que pateix Barcelona. A partir de casos concrets, s’analitzen les conseqüències que té l’emergència habitacional sobre els veïns i el model de ciutat, en un text que combina històries personals amb l’anàlisi de l’evolució que el dret a l’habitatge ha tingut a l’Estat.

El llibre explica com està repartida la propietat a Barcelona, posant l’accent en la tendència a la concentració de béns immobles en mans de grans propietaris. La crisi del 2008 va posar la catifa vermella a grans fons d’inversió que s’han fet forts a la capital i s’han convertit en un dels principals actors del mercat immobiliari.

El text també posa la lupa sobre les lleis —catalanes i estatals— que s’han aprovat els darrers anys en matèria d’habitatge, així com en les mesures impulsades des de l’Ajuntament. La lletra petita d’aquestes iniciatives polítiques i la interpretació que en fan els jutges són claus per analitzar les dificultats cada cop més grans per accedir a un habitatge a la ciutat. Als jutjats, el més habitual quan es posa en una balança el dret a l’habitatge i el dret a la propietat, és que pesi més el segon. Només així s’explica, per exemple, que es continuïn executant alguns tipus de desnonament prohibits per llei.

L’emergència habitacional, la manca de respostes contundents per part de les administracions i les prioritats de la judicatura provoquen que cada cop hi hagi més veïns que no tinguin cap alternativa a banda d’ocupar un pis. Més enllà de les ocupacions solidàries fetes per entitats en defensa del grup a l’habitatge, hi ha qui ha vist una oportunitat per aprofitar-se de la situació de famílies vulnerables. La venda de claus de pisos buits a persones que necessiten un lloc on viure és una pràctica que s’ha estès els darrers anys. Un negoci que treu suc de la misèria i que creix, novament, mentre les administracions miren cap a un altre costat.

En aquest context, Barcelona és l’epicentre de l’articulació d’un moviment per l’habitatge català, que ha crescut considerablement els darrers anys. Més enllà de la PAH, el naixement de grups, entitats i sindicats ha dotat d’eines els veïns que veuen com, en moltes ocasions, la resistència i l’organització són l’única via per no ser expulsats de casa seva.