El primer llibre que vaig comprar en arribar a l’Alguer, era el juny del 2009, fou Poesie (1969-2008) de Milo De Angelis, que en recollia tota l’obra poètica fins aleshores. Era un autor del qual mai no havia sentit parlar, del tot desconegut per a mi, i la combinació de l’esplèndida coberta, una reproducció del quadre Pomeriggio in via Ripamonti de Gianni Maiotti, amb el fet que es tractés de l’últim volum publicat de la prestigiosa col·lecció "Oscar" de l’editorial Mondadori, em va impulsar a comprar-lo.

Recordo haver llegit apressadament la introducció d’Eraldo Affinati, i em va colpir la referència inicial a Eugenio Montale quan, en el discurs de la cerimònia de lliurament del premi Nobel de l’any 1975, es va preguntar retòricament si en un món on la tecnologia s’estava desenvolupant de forma extraordinària, tindria encara cabuda la poesia. La resposta, si bé va ser formulada amb totes les precaucions del cas, no podia ser altrament que positiva. No debades, hi afegia Affinati, pocs mesos després, un jove Milo De Angelis, amb només 25 anys, debutava amb Somiglianze, considerat encara avui com un llibre de culte per molts poetes de les noves generacions, essencial en la renovació de la lírica italiana dels anys setanta.

Amb tot, he de confessar que no em vaig acabar d’endinsar en l’obra del poeta milanès. Vaig llegir alguns poemes, de forma esparsa i, com succeeix ben sovint, vaig abandonar el poemari en el prestatge dels llibres pendents i allí va quedar oblidat, per quasi un lustre, fins que vaig publicar Escandall l’any 2014.

Per sort, em dic. Si abans o durant l’escriptura d’aquest poemari, que parla de la pèrdua de la memòria i de la identitat arran la malaltia de l’Alzheimer que va colpir el meu pare, hagués llegit la poesia de De Angelis, estic més que convençut que no l’hauria escrit.

Em vaig acostar de manera més seriosa a l’obra de De Angelis més amb voluntat de fer un exercici d’aprenentatge lingüístic que no exclusivament literari. Però, quan vaig llegir Tema dell’addio, aquest estremidor document líric sobre l’experiència de la pèrdua, i vaig sentir com si l’autor em parlés només a mi, gairebé a cau d’orella, vaig intuir la necessitat urgent de traduir-lo al català, com va passar.

Un repte que m’ha omplert de joia, gràcies a la complicitat de Saldonar, que va acollir de forma entusiasta el projecte, i a la generositat de Milo De Angelis i de Viviana Nicodemo, la seva companya, que ha esdevingut una bella amistat; i que ara s’ha reforçat gràcies a la publicació de l’últim llibre del poeta milanès, Incontri e agguati.

De què ens parla Encontres i paranys? Doncs precisament d’aquelles trobades que poden esdevenir, amb els pas dels anys, paranys, quan la vida ens situa, inesperadament, cara a cara amb persones i llocs que ens han conformat, que ens han ajudat a ser tot allò que som.

Els encontres poden precipitar-se des del no-res i per això tenen el poder de revelar un destí. Encontres que reactiven la memòria, sovint camuflada, en el paisatge multiforme de la mort que es manifesta en la vida, en l’experiència concreta del dia a dia.

L’espai de la memòria és molt vast, mentre que l’experiència es redueix sempre a un instant i a un indret, que en el cas de De Angelis pertanyen quasi sempre a Milà, onírica ciutat mare de la seva poesia i origen de cada impuls vital i creatiu.

L’escenografia d’allò que ens explica està formada per indrets alternativament boirosos i urbans, camps de futbol de barri i d’ambientació escolar, però en realitat aquest poeta és capaç d’activar tota una altra física de l’experiència, sap excavar en l’essència del propi espai i temps, com en l’ocasió de la trobada fortuïta amb un antic amic consumit per l’ús de les drogues en una estació milanesa: "Et retrobo a l’estació de Greco / prim com una fulla de navalla i nafrat per un clau / que tu anomenaves poesia poesia poesia".

No ens ha d’estranyar gens, doncs, que el “tu” que emergeix en aquests versos tingui una modulació dolça i amarga alhora. Hi podem copsar una tonalitat somorta, gairebé confidencial que porta a fer-se preguntes extremes, una mena d’encanteri, un estupor que irromp contínuament.

I l’aspecte més destacat és la presència de la mort no expressada d’una forma simbòlica sinó corpòria, física, que ens porta a immergir-nos en la dimensió tràgica de la nostra època. La poesia té l’encàrrec, encara avui, de plantejar-se qüestions radicals, d’entreteixir el diàleg entre les ombres i la llum.

No sóc el primer que, mentre llegia Encontres i paranys, va recordar la famosa escena d’El setè segell d’Ingmar Bergman en què el cavaller Antonius Block, tornant a casa després d’haver passat deu anys a les croades, es troba durant el seu camí amb la Mort, amb la qual jugarà una partida d'escacs, amb l'esperança de guanyar temps per trobar un sentit a la vida.

Així, quan se li pregunta com es definiria com a poeta, De Angelis respon amb aquests preciosos versos dient que és "una pobra flor de riu / que s’ha aferrat a la poesia".

En traduir Encontres i paranys no m’he pogut estar de preguntar-me si aquesta mena de versos són els que més s’escauen a l’anòmal i confinat temps que ens ha tocat viure, que saben donar una resposta clara a la pregunta que es feia Montale i que es va fer prèviament Adorno, si avui és encara possible la poesia. I no em refereixo només a la poesia escrita en uns fulls blancs, sinó a la viscuda en les nostres vides, entre la confusió i el dolor d’un món que se’ns està escapolint de les mans i un altre que ha d’arribar però que no sabem ben bé com serà (però que, ara per ara, produeix força basarda).

Es tracta d’una poesia que no parla directament de totes aquestes coses, que és com un cant a veu baixa —que no deixa, per això, de ser cant—, però que ens aporta una reflexió, radicalment laica i intensament compartida, sobre les coses últimes, que, com és ben sabut, són també les primeres i més importants. “Només aquells que van fins a l’últim confí passen el límit”, deia Dostoievski.

I l’últim confí per Milo De Angelis, com també ho era per Montale, és la recerca incansable de l’extrema precisió per poder dir allò que no és precís: la seva capacitat per dir la confusió de viure de forma no equívoca, l’exactitud per fer-nos entendre tot allò que no ens acaba de quadrar.

El culte per la delimitació fa que sigui una poesia perimetral, capaç de procedir amb perspicàcia entre les zones d’ombra externes i les cambres buides de l’ànima. I és en aquesta extrema recerca per trobar la paraula exacta (la parola data) que De Angelis es confirma entre les veus més altes i autèntiques a cavall del mil·lenni de la poesia europea.