Fa uns quants anys, quan vaig començar a ensenyar poesia en el Centre Penitenciari d’Opera, situat a la perifèria de Milà, pensava que hi aniria a divulgar la bona nova de la poesia. Res de més equivocat. A la presó, de versos ja se n’escriuen molts, pertot arreu i sense treva. Solament que no és poesia. Són desfogaments, confessions, paraules llançades damunt d’un quadern, paraules sense pes i sense recerca. Com tantes que es llegeixen cada dia, però amb l’afegit de la coartada de sentir-se avalades pel fet d’haver nascut allí, en aquell indret de patiment, com si fos un salconduit. Òbviament no és així. Cal entendre-ho i fer-ho entendre. Fins i tot amb contundència, quan hi convé. En poesia ningú no té garantia de res; ens hi troba despullats davant de la paraula, en un destret frontal i abrusant. Ara la meva tasca més important –ben lluny de divulgar versos– és més aviat la de contenir-los, posar-los davant de la seva essència i de la seva llei, reconduir-los a una necessitat expressiva, a un camí històric i espiritual d’aquesta necessitat; ha de transcórrer força temps abans que una paraula arribi als llavis, abans que un vers se situï damunt d’un full o en la pantalla d’un ordinador.

Això no significa que la presó sigui un lloc com qualsevol altre, tampoc per la poesia. L’espai és reduït, el temps interminable. La mancança de certs objectes, de certes llums, de certs rostres, n’accentua els contorns fabulosos. L’any passat, durant una classe sobre Leopardi, un detingut em va dir que, per a ell, els barrots de la cel·la són com les bardes en la poesia “L’infinit”: impedint alguna cosa, en provoquen una altra de més gran; impedint de mirar, provoquen la visió. I és veritat que la presó, lloc del trauma i de la memòria, té com a tal una dimensió que sembla acollir l’escriptura poètica, sembla custodir-la o fecundar-la, sempre que sigui escriptura, sempre que tingui la humilitat de perseguir la seva forma.

Heu vist mai una cel·la? Pocs metres quadrats on cada cosa té la seva posició exacta, on n’hi ha prou amb moure un escambell per subvertir un ordre habitual, un equilibri aconseguit amb molta fatiga. I això passa també amb la poesia, on n’hi ha prou amb modificar un adjectiu per provocar el caos. Presó i poesia tenen en comú un règim de vigilància, de màxima vigilància.

Així, cada matí, m’encamino cap a la presó d’Opera. És una mena d’odissea metropolitana, vivint com visc jo a Bovisasca, a l’altra punta de la ciutat. Agafo la primera carrera del troleibús 92, sempre puntual a les 6. Trio el lloc on seure’m, d’entre els molts seients buits, i alguna cosa per llegir: correu endarrerit, informes, La Gazzetta dello Sport. Però la major part dels dies miro des de la finestreta. Poques coses són tan trasbalsadores com observar la ciutat que desfila darrera dels vidres, de tant en tant amb boirina matinal o alguna gota de pluja que dificulta la visió. Milà es desperta i en sento l’energia, el terratrèmol de cossos que comencen a moure’s. Baixo en la terminal del 92 i espero el tramvia 24, que des de fa decennis travessa el carrer Ripamonti. Penso en les coses que he de fer i he de dir, preparo les classes, en el somriure dels meus detinguts, i baixo de nou per agafar l’autobús 99, que cap a les 7.45 em deixarà en el centre penitenciari.

No, no és trist, cada matí, repetir aquesta litúrgia entre els carrers i el respir d’una ciutat que estimo. És trist més aviat, entrat el vespre, quan la foscor hivernal llença les seves ombres en els passadissos, acomiadar els presos, veure’ls acompanyats en les seves cel·les, sentir que la seva vida és una altra, que aviat tornaran a les seves obsessions i que el temps que hem passat junts és només un fragment.

I cal ensenyar durant aquest fragment. Allò que s’anomena “continuïtat didàctica” no existeix, almenys aquí. Les primeres classes comencen amb vint-i-cinc alumnes i acaben amb set o vuit. Visites dels familiars, sortides pel judici, depressions després d’una condemna, trasllats d’un presó a una altra o en altres sectors d’una mateixa presó, tot s’esdevé en un estat provisori. Els detinguts estan en perpetu moviment, apareixen, desapareixen, retornen, s’acomiaden. Cal acceptar-ho. Ser contemporanis a aquest moviment, deixar un senyal poètic que serà recollit, potser, en altres llocs i en altres estacions.

Què s’ensenya, però, en aquestes aules silencioses de l’Àrea Pedagògica? Hi ha un programa, és clar, i el programa s’ha de portar a terme: “De Sant Francesc als nostres dies”, com en qualsevol Institut tècnic comercial, amb el mateix examen final per aconseguir el títol de batxillerat. Però aquí passa alguna cosa de diferent. No parlo del context, dels controls i del crit dels murs. T’acostumes a tot això. Parlo d’una cosa més essencial, que té a veure amb l’ànima dels presos, la seva temptativa de tornar a creure en ells mateixos, quan aquest propòsit existeix i va de debò. Allò que s’ha d’ensenyar, aquí, allò que ha de quedar ben clar, és un amor per la vida. A través de l’amor per la poesia que n’és l’essència verbal, un amor per la vida.

I també s’ha d’ensenyar una disciplina –la poesia és el lloc per excel·lència de la disciplina– a qui no l’ha cultivada en el seu interior. La poesia és l’espai de l’exactitud, de l’apropament mil·limètric, de la síl·laba insubstituïble. “El adjetivo, cuando no da vida, mata”, va escriure César Vallejo.

I és aquí que l’energia fantàstica ha d’entrar per fer-se vers, és aquí que la tensió vertiginosa ha d’entrar per assolir la seva única forma, i és aquí encara que la resplendor nocturna ha d’entrar per a manifestar-se en visió. Sense aquest lloc disciplinat, la fantasia creativa s’ofegaria en una xerrameca qualsevol, en un esbravada de borratxos. I una descripció confusa no és una descripció de la confusió. Expressió infinita de la llibertat a través del seguiment escrupolós d’una llei: poesia i presó tenen en comú aquesta condició.

El delicte comès emergeix —quan emergeix— només per fragments i filaments: una frase interrompuda, la imatge d’un tema, el barboteig d’un vers, garlandes de veritat, tessel·les d’un mosaic que no es completa. O bé no emergeix de fet, resta en una zona de l’ésser sempre més remota i indicible. Incomptables, les gradacions del silenci. Les hem d’emparar. La presó està vedada als curiosos.

D’altra banda l’envergadura del crim no diu res. Hi ha persones que han tocat sang, molta sang, han tingut relació amb la bogeria, el crit de terror, el ferro de la pistola, el coll degollat, i malgrat això hi parlen amb l’entonació d’una cançoneta. Amb altres, ha calgut la visió d’una gota de sang per generar un trauma absolut i daltabaix, redempció invocada, nit blanca del remordiment i el subsòl. La magnitud objectiva del crim, aquella referida en l’informe policial, pot moure’s cap a una solució expressiva o contràriament quedar-se allí, inert com el lèxic que la defineix. Depèn de l’ànima, només de l’ànima, i l’ànima no sabem què és.

Poquíssims són els presos que, durant aquests anys, m’han fet llegir alguna cosa significativa. No em sorprèn aquesta raresa: també a fora és així. Em sorprèn més aviat un tret que els mancomuna, sentint-los parlar dels seus versos i de com han nascut. I aquest tret es troba lligat al temps, que en la presó és moltíssim, incalculable, atenuat. La paraula tendeix a construir-se feixugament, retornant moltes vegades a ella mateixa, corregint-se, redefinint-se, omplint pàgines de correccions i de retocs sobre el quadern (aquí tot s’escriu encara amb bolígraf) i mostrant físicament tota la potència del dimoni de les variants, com ho anomenava Ungaretti. És per tant una paraula que realitza un llarg trajecte abans de brollar. I d’aquest camí ple d’obstacles porta el pes i la necessitat, com sempre hauria de succeir en poesia.