Quan l’any 2015 vaig tornar a Cuba després de molts anys, no era per escriure un llibre. Més aviat volia reviure un país que coneixia superficialment de visites anteriors i que sovint m’havia tingut ocupats els pensaments, des que Fidel Castro i les seves guerrilles van entrar a l’Havana l’1 de gener de 1959. Aleshores jo tenia setze anys, estava a punt de deixar la meva escola a Copenhaguen per començar una vida de periodista, que es concentraria en el reportatge d’internacional, en la meva opinió la disciplina més noble de la professió.

A la Dinamarca d’aleshores, l’aspirant a periodista era enviat a alguna redacció fora de Copenhaguen. Allà aprenies l’ofici sota el mestratge de col·legues més experimentats, en contacte directe amb els esdeveniments del dia a dia, sense que t’influís cap estudi acadèmic o d’altre tipus, que no crec que hagués superat. En canvi, l’aprenentatge a l’empresa m’anava força bé, i, ja l’estiu del 1963, em van fer tornar a Copenhaguen, a treballar al diari Information, petit però intel·lectualment exigent. Sent el col·laborador més jove, em van demanar d’ocupar-me de l’Amèrica Llatina, un subcontinent que bullia d’agitació després de la presa del poder per part de Fidel Castro. «Això fa per mi», vaig pensar. «Quan d’aquí a una vintena d’anys em trobi en la culminació de la meva carrera, el conflicte de l’Orient Mitjà haurà estat resolt i l’Amèrica Llatina serà el primer punt de l’ordre del dia». Això, si faig de profeta a misses dites, va ser un error de judici d’envergadura. Avui en dia, Cuba té un lloc incert en la consciència d’Europa. ¿Ens trobem davant una cruel dictadura, un estat socialista tropical o un paradís de vacances abandonat de la mà de Déu? Aquest llibre sosté la primera tesi.

Al llarg dels anys setanta, primer treballant a l’agència de notícies nacional danesa, Ritzau, a continuació com a redactor d'internacional d’Aktuelt, el diari principal dels socialdemòcrates —sovint el partit que governava—, i a altres llocs de treball, vaig seguir amb els països nòrdics, Europa, l’Orient Mitjà, la Unió Soviètica, els Estats Units i l’OTAN, però l’Amèrica Llatina continuava cridant-me l’atenció. De tant en tant vaig tornar a aquest continent tan commovedor, tant en el sentit humà com en el polític. Sovint hi feia estades prou llargues, viatjant de Mèxic, al nord, a la Terra del Foc, al sud. Vaig trobar-me amb el poeta i escriptor Jorge Luis Borges, vestit amb una jaqueta escocesa de tweed verd i pantalons castanys, a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires; amb el simpàtic i tràgic president Salvador Allende de Xile, a Santiago, i amb indis mig nus a l’Amazones. El dictador militar del Perú, socialment benintencionat, Juan Velasco Alvarado, em va preguntar a fons, durant una llarga entrevista nocturna a Lima, sobre la trajectòria de Dinamarca des de país rural primitiu fins a estat industrial de benestar. Li vaig explicar que el procés havia durat des de mitjan segle XIX fins al començament del XX. Va exclamar horroritzat: «Nosaltres no disposem de tant de temps, ni de bon tros! Tenim un màxim de vint anys…».

L’any 2015 el «tema» tornava a ser Cuba. La meva intenció era, en un llarg viatge de tres mil quilòmetres per camins no especialment fàcils, de Viñales a l’oest, passant per l’Havana, fins a Trinidad, Santiago i Baracoa a l’est, lliurar una sèrie d’articles —tipus columna— al diari Jyllands-Posten, la meva llar periodística des del 1980. Però, com que les meves llibretes anaven omplint-se i l’estació de les pluges ja començava, em vaig posar a redactar, sota coberts i porxos, textos més llargs. Al final, amb aquests textos disposava d’un material de base que vaig passar en net la primavera del 2016. Que ara l’edició danesa s’editi en català, ho celebro, d’una banda perquè voldria contribuir a un trencament amb el fals romanticisme revolucionari cubà, de l’altra —i potser especialment per aquest motiu— perquè veig un paral·lel entre la lluita de Cuba per independitzar-se d’Espanya en el segle XIX i la lluita de Catalunya per independitzar-se d’Espanya en el segle XXI.

De Fidel acostumo a dir que el considero un gàngster i un aventurer extremament obsessionat pel poder, mai el demòcrata que al començament feia veure que era, a la Universitat de l’Havana i a Sierra Maestra, la serralada cap a l’est on va iniciar la seva rebel·lió. Ell, fill d’una família adinerada d’Oriente, és més aviat un caudillo, en la tradició secular de l’Amèrica Llatina, un botxí, de la classe de tirans com ara Rafael Trujillo de la República Dominicana, Anastasio Somoza de Nicaragua o Fulgencio Batista de Cuba, a qui va succeir l’any 1959, i sota qui —malgrat tota la propaganda de Castro— hi havia una llibertat, tan personal com industrial, impensable a la Cuba anomenada comunista d’avui dia.

No es disposa de xifres segures, entre altres coses perquè el règim de l’Havana no vol dir la veritat, però es calcula que entre quinze mil i trenta mil persones van ser executades sota el règim de Castro, la tirania del qual, en el moment que s’està escrivint això, ja és a les acaballes, sota la direcció del seu germà Raúl i de l’actual anomenat president Miguel Díaz-Canel. Un règim empès cap a l’abisme per l’estrany president dels Estats Units Donald Trump. Molts més de cent mil cubans han estat empresonats durant anys per raons polítiques, sovint despullats, tancats dins esgarrifosos calabossos sense desguàs o a camps de treballs forçats o de concentració; per cert, aquests darrers van ser inventats a Cuba per la potència colonial espanyola durant les guerres per la independència del segle XIX. Entre dos i tres milions de cubans, d’una població d’onze milions, han fugit a l’estranger, principalment als Estats Units i a Espanya, una sagnia física i intel·lectual que —conjuntament amb una economia essencialment controlada per l’estat— ha enfonsat un país, que abans del 1959 pertanyia als més pròspers de l’hemisferi occidental, en una pobresa desoladora i innecessària. L’única vida política que hi ha són les opaques intrigues del règim, que en el fons no desperten gaire interès. La cultura s’ha pansit, impossible de reconèixer ara, després d’un període més florent sota Batista i durant els primers anys després de la revolució. La llibertat d’expressió no hi existeix. Cuba, sota Fidel Castro, va ser una dictadura d’una brutalitat singular en l’hemisferi occidental.

Una esquerra poc realista va dedicar-se durant molt de temps a servir el règim de l’Havana i a calumniar-ne els crítics. En el cas de Cuba, aquest abandó no va ser pitjor que el de la mateixa esquerra pel que fa a l’Europa Central i de l’Est comunista abans del daltabaix del 1989. Aquesta part d’Europa ha estat i és encara el meu lloc de treball principal des de mitjans dels vuitanta, primer com a corresponsal itinerant de Jyllands-Posten, després com a columnista amb residència a Viena. Aquesta experiència d’anys m’acompanyava a Cuba l’any 2015.