Hi han posat tots els metges que han pogut, tota la bona voluntat i totes les hores de les infermeres. Els metges hi han posat tot el coneixement i les infermeres tota la professionalitat, tota la paciència, tot l’amor, tota la cura. Hi han posat tots els respiradors que han trobat, tots els hospitals de campanya que han estat capaços de muntar, totes les mascaretes que han trobat a la Xina. També hi han posat l’exèrcit i tota la policia del món.

Tothom hi ha posat de la seva part; els polítics han fet el que han pogut i la gent ha fet molta bondat, massa i tot, quedant-se a casa, tancada, deixant passar el temps i deixant de comptar les hores, que s’han fet inacabables. El combat contra el maligne ha estat total però el maleït coronavirus ha aconseguit esquivar els uns i els altres i entrar per l’escletxa del dolor fent mal, molt de mal, i causant patiment, mort, massa morts, una desolació absoluta.

Les xifres que expliquen l’impacte de la pandèmia encara són provisionals, perquè el degoteig de morts no s’ha acabat. Ni la llista de defuncions és la definitiva, ni tampoc ho són les llistes de persones que han quedat a l’atur o que aviat perdran la feina. Tampoc està tancada la relació de negocis tancats, de viatges deixats de fer, de turistes que no arribaran mai a Catalunya. Les llistes de somnis trencats, desitjos esqueixats i projectes tirats per terra és impossible de reunir en un text d’aquestes característiques. Faria massa mal, i tothom ja ha patit massa.

El coronavirus ha agafat la supèrbia humana per sorpresa. Alhora, es veia tant a venir, com una plantofada a la cara que algú et venta a càmera lenta, que clama al cel la falta de previsió d’uns i altres. Veient els veïns com patien i es tancaven a casa, sembla mentida que no s’hagués pogut actuar abans per fer front a l’emergència de forma més eficient, més rotunda. Actuant així, el virus ho ha ensorrat tot, o quasi tot. Però malgrat la seva força i el seu afany depredador, no ha estat capaç de tombar ni el periodisme ni els periodistes.

Ves a saber, potser és tan intel·ligent, i a la vegada tan vanitosa, la Covid-19, que expressament ha respectat els informadors perquè puguin aixecar acta del seu pas per aquest planeta. O qui ho sap, potser no sabia que els de la canallesca estan fets d’una pasta diferent i que allà on cau un informador se n’aixeca un altre, i que és un material humà difícil de fer recular, impossible de fer confinar.

Mai com en temps de coronavirus havia estat tan important mantenir viu aquest ofici d’explicar les coses. Quan la gent s’ha vist obligada a no poder sortir de casa, a tenir un camp de visió limitat al que es veia des del balcó o en el recorregut mínim fins a la primera botiga de queviures, mai com en aquesta ocasió ha tingut tant de sentit que el periodisme es llancés al carrer i es convertís en els ulls i les orelles de la ciutadania. Ves i explica-m'ho, vinga!

El carrer feia por, però el periodisme no té por del carrer, és la seva essència, el seu medi natural, és del carrer i del que hi passa que s’alimenta. I en aquesta ocasió el carrer sencer, tot el que hi succeïa, era notícia perquè mai com fins ara un fet havia condicionat l’activitat humana fins a provocar el col·lapse total del funcionament normal. En aquest país, en el del costat i en els de més enllà tot ha estat coronavirus i només coronavirus. I al carrer què hi havia? Buidor, una soledat que glaçava la sang. El bon fotògraf Robert Ramos assenyala amb encert que la buidor és, potser, la realitat més difícil de retratar, i té tota la raó, però a Barcelona 2020 totes les imatges dels carrers nus, despullats, són plenes a la vegada de la por, el temor i la inquietud que s’han apoderat d’aquesta i de tantes altres ciutats. No és la buidor que es retrata en aquest llibre, és la por ensenyorida de tots els racons de Barcelona.

Després de fregar-se els ulls una vegada i una altra per creure’s el que estava veient. Després de rellegir una vegada i una altra les notes preses, per creure’s que allò era així i que no era cap broma. Després de mirar i remirar les fotografies obtingudes per quedar convençut que la buidor retratada no era fruit de cap art de màgia, ni de cap artifici d’edició d’imatges, el periodisme ha posat fil a l’agulla per explicar el que estava passant. Sense defallir, cada dia, cada hora, cada segon. Periodisme necessari com a corretja de transmissió de l’actualitat, però també com a eina per mantenir l’ànim col·lectiu i també com a ull vigilant, auditor de la veritat en un moment en què tot ha estat tan irreal que inclús la realitat oferta en el discurs oficial podia ser fàcilment alterada.

Periodisme també per construir el relat d’avui que ha de documentar la història que s’escriurà demà. L’any del confinament, l’any de Barcelona 2020, ha de passar a la història com l’any en què una ciutat va estar a punt de col·lapsar-se, i amb ella tot el país, i que malgrat l’embat de la mort se’n va sortir perquè tothom hi va posar el coll, tothom hi va aportar el seu gra de sorra, tothom, i evidentment també els periodistes.

Periodisme, també, com un acte d’amor a aquesta ciutat meravellosa que es diu Barcelona. Periodisme com un cant a la bellesa de les seves pedres despullades de vida humana. Periodisme també com un cant d’amor a les persones que han sofert, han lluitat, s’han revoltat i finalment han vençut la Covid-19. Periodisme, també, com una declaració d’amor als que són més propers, quan es converteixen en motor de l’esforç i la feina. 

Llarga vida a l’ofici d’explicar les coses, ja sigui amb paraules o amb imatges. Tant se val.