Empenyo la porta de la llibreria i hi entro. De seguida localitzo la primera prestatgeria, a mà dreta. M’hi apropo.

Soc a cinc metres. Lletres negres sobre fons blanc. Senyals de llum. Senyals de llum de què? O per a què? Se suposa que m’he de fixar en la llum que emeten els senyals, o l’important són els senyals en si? Senyals de llum… potser és un joc amb els senyals de fum, o potser senzillament és un rètol d’aquells que apaguen i encenen llumetes grogues en dansa. Efectivament, no és un títol que doni gaires pistes, però alhora té un no-se-què que em desperta la curiositat, potser un missatge optimista. M’hi apropo.

Soc a tres metres. Sota les lletres negres, ara més perfilades, una noia asiàtica, jove, em mira fixament mentre fuma un cigarret, amb molta actitud, però no sé decidir si irreverent o senzillament desinteressada. Du una samarreta de tirants grisa i una jaqueta de cuir caiguda sobre les espatlles. A primer cop d’ull, sembla que s’hagi posat el primer que ha trobat, sense més, però la subtilesa del maquillatge, gairebé imperceptible, les arracades grosses en forma d’anella i els cabells abundants i brillants, recollits en una cua ordenada que li cau per damunt de les espatlles, fan pensar el contrari. La miro als ulls i ells m’ho confirmen: cada detall està pensat, tot té una intenció. Els tatuatges, elaborats i acolorits però alhora lleugers, em transmeten somnis i anhels de llibertat. M’intriga. M’hi apropo.

Soc a un metre. Ara ja puc llegir el subtítol. «La jove generació que construeix la nova Xina». La Xina? Honestament, m’esperava que aquesta noia tan alternativa fos sud-coreana, o potser japonesa. Però xinesa? No és en absolut la imatge que tinc al cap d’una noia xinesa. La imatge que tinc de la Xina és d’un país rígid, tancat, censurador, un país que no permet la mirada desafiant que projecta aquesta noia. Bé, de fet, se m’acut que si cal construir una nova Xina, una de diferent, passi el que passi els joves com ella no la deixaran tal com està ara. O sí? Què sé jo? M’hi apropo.

Ja soc a tocar del llibre. L’agafo, el giro. Ara llegeixo la contraportada. Unes lletres vermelles i brillants m’atrauen els ulls: «“Un retrat provocatiu d’una societat que canvia a tota velocitat” —Financial Times». A poc a poc, començo a veure la relació entre els elements. Ara escanejo el text de color negre, i em fixo en les frases destacades en negreta: «Generalitzar és d’idiotes», «aquesta generació de fills únics està transformant radicalment el seu país» i «estan destinats a definir el futur de la Xina, i el del món». Són tres frases colpidores, sobretot la primera i l’última, suposo que perquè són les dues que em puc aplicar a mi, que de vegades generalitzo i que, bé, soc al món. Aquesta noia, en un moment, m’ha titllat d’idiota i m’ha dit que canviarà el món, també el meu. Irreverència, somnis i força són les tres paraules que em venen al cap en aquest moment. Començo a intuir que potser els senyals de llum són senyals de moviment, una forma d’anticipar que aquí passa alguna cosa.

M’interessa, me’l quedo.