Al contrari de l’estat espanyol, on el franquisme va transitar cap a una dèbil democràcia sense ser derrotat mai, a Itàlia els feixistes van perdre la guerra, i això alimenta un relat entre romàntic i victimista. A diferència dels feixistes espanyols, els italians en general tenen alguns graus menys de fatxenderia. La majoria comparteixen un discurs que barreja l’èpica de la derrota i les teories de la conspiració. Als feixistes espanyols no els ha calgut construir-se imaginaris alternatius, ho han tingut tot institucionalment més fàcil per explicar-se a si mateixos la pròpia versió de la història. Al cap i a la fi, és la dels vencedors.

D’altra banda, al mateix temps que la paraula feixista està força normalitzada a Itàlia, també ho està la paraula antifeixista. Un fet que és habitual al país transalpí i que a l’estat espanyol seria impensable és que el cap d’estat, és a dir, el president de la República, faci discursos en què condemna el nazisme i el feixisme i reivindica ser el representant d’una república filla de l’antifeixisme. Aquestes declaracions són recurrents sobretot dos dies a l’any: el 27 de gener, en què es recorden les víctimes de l’Holocaust, i el 25 d’abril, en què se celebra l’alliberament d’Itàlia del feixisme i el nazisme.

N’és un bon exemple el discurs que va fer el president de la República Sergio Mattarella el 26 de gener del 2018 en record de les víctimes de l’Holocaust, on va parlar de les anomenades Lleis Racials feixistes —precisant que se n’hauria de dir «lleis racistes»—, el conjunt de normes que va idear i promulgar Mussolini en contra dels italians «no aris», sobretot dirigides contra la població jueva.

«Les Lleis Racials representen un capítol fosc, una taca inesborrable, una pàgina infamant de la nostra història», va dir el president, assumint la responsabilitat de l’Estat. «Ideades i escrites pel mateix Mussolini, van trobar a tots els nivells de les institucions, de la política, de la cultura i de la societat italianes connivència, complicitat, suports repugnants, indiferència», hi va afegir.

I és que a Itàlia, almenys formalment, una bona part de la societat havia assumit durant dècades que ser demòcrata és ser antifeixista. Mattarella, ancià democratacristià moderat, es declara antifeixista, com ho fan el secretari general dels socialdemòcrates, el dels socioliberals o l’esquerra comunista extraparlamentària. A diferència de l’estat espanyol, on qui es proclama amb naturalitat antifeixista sol ser d’esquerres —i molt d’esquerres—, a Itàlia la primera condició no anava sempre lligada necessàriament a la segona. Que hi hagués liberals antifeixistes, moderats antifeixistes i conservadors antifeixistes era un senyal de salut democràtica. La irrupció de Silvio Berlusconi va esquinçar aquest consens, i la dels grillini i Matteo Salvini va acabar de rematar la feina.

A l’estat espanyol, en canvi, no va ser fins a l’arribada de Vox, el 2018, que la retòrica feixista-antifeixista va entrar al debat públic general. Però ho va fer de la pitjor manera: l’aparició de Vox a les institucions no només ha dretanitzat la resta de partits, sinó que ha culminat un procés de banalització del feixisme que significa un punt de no-retorn. Si bé a l’estat espanyol encara costa declarar-se feixista amb totes les lletres, els partidaris de Vox, seguint probablement consignes de bons estrategs, han començat a reivindicar la paraula fatxa. Sona més suau i inofensiva que feixista i va bé per contraposar-la a la paraula progre, equiparant-les, posant-les en un mateix pla. Com si defensar valors progressistes pogués ser comparable a defensar valors antidemocràtics que van en contra dels drets humans. És un altre pas cap a la normalització del feixisme com una opció política més, i no hi ha una cultura democràtica prou forta que faci posicionar la resta de forces com a antifeixistes pel sol fet de ser democràtiques.

Si mirar cap a Itàlia sol ser sempre útil per saber què pot acabar passant a l’estat espanyol, la situació del país transalpí no fa presagiar gaire res de bo. A Itàlia, una república erigida sobre el ciment de l’antifeixisme, el polític que lidera totes les enquestes des de la primavera del 2018 és Matteo Salvini, aliat dels autoanomenats «feixistes del tercer mil·lenni» de CasaPound, que cita sovint Mussolini als seus discursos —com el cèlebre «Vull que els italians em donin plens poders»— i que ha estat l’escollit pel neofeixisme identitari europeu per liderar la nova extrema dreta identitària del continent.

A Feixisme persistent explico com ha estat possible, quins còmplices i suports ha tingut, qui li ha aplanat el camí. I analitzo la relació que ha tingut cada actor polític italià amb el feixisme. Perquè allò realment important no és Salvini, sinó el context que ha permès que sorgís una figura com la seva. Si no hagués estat ell, hauria estat un altre. I és que el feixisme no va morir a la plaça Loreto amb Mussolini penjat de cap per avall. El seu ferment continuava latent, i a Salvini només li ha calgut saber jugar-hi bé per fer-se fort. Perillosament fort, enmig de l’augment, a tot el món, dels discursos d’odi contra les minories, la xenofòbia i el revisionisme històric.