Aquest és un llibre que va d'Itàlia. Però és també un llibre del que ja ens està passant, i pot ser només un principi, a casa nostra i al conjunt de l'estat espanyol. En aquest documentat reportatge periodístic, Alba Sidera aborda en detall l'ascens i el blanqueig del neofeixisme a Itàlia i els efectes que té en el dia a dia dels ciutadans. És un treball oportú i que, com a periodistes, ens ha de servir també per reflexionar al voltant de quina és la resposta que donem a aquest fenomen, que fins ara només havíem vist en el seu vessant xenòfob als ajuntaments.

La sortida desigual de la crisi, la impossibilitat dels actors polítics de resoldre el conflicte nacional català i espanyol i l'absència de polítiques de memòria han donat ales al discurs identitari i radical, que a Espanya té en Vox, una escissió del PP, la cara més visible. L'extrema dreta no va marxar mai, però ara es mostra i actua sense manies. Al llibre El franquisme que no marxa, d'aquesta mateixa col·lecció impulsada per Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils, Lluc Salellas ens ho va explicar bé fa uns anys.

L'extrema dreta, doncs, es reinventa i torna amb una fórmula d'èxit electoral que integra discursos racistes i espanyolistes i s'enforteix a partir d'un combat actiu contra la conquesta de drets de les dones o d'altres col·lectius que reclamen igualtat efectiva. I a diferència del que ha passat a altres països, les altres dretes espanyoles, en aquest cas el PP i Cs, no han trigat gens a normalitzar-la i integrar-la, i han convertit en «normal» el que diuen i proposen. Uns dies després de les eleccions andaluses, que van donar entrada a Vox a un parlament, ja eren al ball dels pactes amb tota normalitat.

Els discursos de l'odi contra les minories han campat lliurement els darrers anys a Europa i ara n'estem pagant les conseqüències. Han gaudit d'una impunitat i una permissivitat que després, oh sorpresa!, han donat fruits a les urnes als que els propaguen. En els darrers anys, els periodistes fem als Països Catalans la feina en un context de retallada de drets en tots els àmbits i d’ascens de les opcions d’extrema dreta. És un moviment que té com un dels principals adversaris la llibertat, també la d’expressió, que és la que ha de permetre explicar els matisos de la realitat i comprometre’s des de l’exercici del periodisme.

Ens ha de preocupar, i al Grup de Periodistes Ramon Barnils ho fa, que des d’alguns mitjans es blanquegin, o directament s’amplifiquin, els ultres (ja sigui per qüestions polítiques, d’origen o gènere) sense ser rebatuts immediatament, amb dades però també amb les emocions, que no podem caure en la supèrbia de deixar de banda.

El que ha passat en països del nostre entorn, com ara França o Itàlia, que fa anys que conviuen amb aquest fenomen que ara ja actua sense dissimular a l’estat espanyol, ens ha de servir d’exemple. Incidir en com els mitjans els tracten, barrar el pas a la seva agenda i combatre-la amb eficàcia han de convertir-se en unes prioritats a les redaccions i formar part de les línies de treball de grups com el nostre.

El periodisme s'equivocarà si amaga el cap sota l'ala i fa veure que el problema no existeix o se situa per damunt del bé i del mal. L'encertarà si fa el contrarelat. En això, al Grup de Periodistes Ramon Barnils volem ser a primera línia, i el llibre Feixisme persistent d'Alba Sidera va en aquesta direcció d'abordar el fenomen de l'extrema dreta des de la complexitat però també des del compromís.