Tardor, dilluns 2 d’octubre de 2017. Pirineu català. Afores d’Ogern, Alt Urgell, a prop del pantà de Rialb. Dia ennuvolat amb estones de sol. El terra està humit per les pluges, abundants aquests darrers dies.

A les dotze del migdia, Gemma Crivillé i els seus companys d’excavació aturen les activitats en protesta per l’actuació de la policia espanyola el dia anterior, diumenge, el dia del referèndum d’autodeterminació. Hi ha alguns membres de l’excavació que no se sumen a la protesta.

-En Mauri s’ha quedat sota el cobert. És un merda.

-Fins ahir deies que era el millor professor que havies tingut.

-Una cosa no treu l’altra. En Mauri és un savi. La persona d’aquest país que sap més coses sobre la Guerra Civil, sens dubte. Per això mateix em fa ràbia que no sigui capaç de...

Diumenge 2 d’octubre de 1938. Antoni Fuster Salelles, tinent d’infanteria, destinat a la 94 Brigada Mixta, defensa amb la seva companyia la línia del Segre a l’alçada de Vilanova de Meià, entre Tremp, que ja han ocupat els feixistes, i Ponts, encara en mans republicanes. Abans de la guerra el tinent Fuster, Tonet, era fuster d’ofici, ebenista, treballador de la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú. La guerra l’ha convertit en oficial d’un exèrcit que està a pocs mesos de la derrota, malgrat les expectatives inicials.

-Amb una mica de sort, en poques setmanes haurem enllestit.

M’ho creia, la veritat és que m’ho creia. No em cabia al cap que quatre militars fatxendes, embotits en uniformes que els anaven petits, poguessin derrotar un poble en armes.

Boira, octubre, revolta explora dos moments importants de la nostra història recent des del punt de vista de persones que viuen intensament els fets, encara que no són dirigents destacats, ni personatges decisius segons els cànons periodístics. Senzillament formen part de les moltes persones que han decidit ser protagonistes de la història, encara que sigui només per un temps limitat.

L’octubre de 1938 l’exèrcit republicà està al caire d’una desfeta que condicionarà la vida de tot el país per tres generacions. L’octubre de 2017 més de dos milions de persones aconsegueixen obrir una esquerda en un estat fins llavors considerat immutable.

Més enllà dels fets hi ha els estats d’ànim, els desitjos, les pors, l’optimisme, el fracàs, la realitat, l’esperança. Tothom viu aquests períodes decisius intensament, per molt que intenti aclucar els ulls. La incertesa sobre el futur obliga a participar, perquè fins i tot negar la realitat és una manera d’influir en la història.

-No encenguis els llums, sisplau.

-Deixa’m obrir una mica les finestres, Gemma, i els porticons. Anirà bé que entri aire i una mica de claror.

-D’acord, però torna a tancar de seguida que s’hagi ventilat l’habitació. No em ve de gust sentir els helicòpters de la policia com si els tingués darrere l’orella.

-Fes com si no hi fossin. Soroll de fons, com si fessin obres al pis de dalt.

-Se’m fa difícil ignorar-los. Sembla com si ens volguessin recordar cada segon del dia que són aquí. Els mateixos que diumenge colpejaven gent pacífica.

Hi ha moments que és important retenir. No només les imatges, també els sentiments, les emocions. Perquè el futur es construeix sempre a partir d’aquests materials.

I després què, quan acabi tot? Qui treballarà a les fàbriques i recollirà el raïm de les vinyes?