A Manual de desobediència civil no es parla gens de Catalunya i alhora s’expliquen els secrets del seu futur. No té res a veure amb la lluita per la independència, el moviment 15-M, les manifestacions per exigir una resposta efectiva al canvi climàtic o a les reivindicacions per una societat més igualitària, però alhora en té la clau. Aquí dins, trobarem eines i estratègies que ens ajudaran a assolir tots aquests reptes.

A vegades, quan es parla de la lluita no-violenta se la fa equivaler a anar amb el lliri a la mà, i s’imagina que si ens portem bé i dòcilment els poders fàctics també es portaran bé amb nosaltres. Hem vist una vegada i una altra que res pot estar més lluny de la veritat. En canvi, les elits i alguns polítics aprofiten el llirisme per apoderar-se encara més dels recursos econòmics i acumular la capacitat decisòria sobre aquests.

Als que manen els interessa fer equivalent la lluita no-violenta i el llirisme. D’aquesta manera, pretenen desvirtuar la no-violència i neutralitzar l’estratègia més perillosa per al seu poder. Siguem clars: l’únic que comparteixen el llirisme i l’estratègia de la no-violència és el rebuig a la violència. És com assenyalar un plançó i declarar que els arbres són febles!

Per mitjà d’una anàlisi interessantíssima de molts moviments activistes del món —Martin Luther King als Estats Units, Mohandas Gandhi a l’Índia, l’Otpor serbi per fer fora Slobadan Milosevic o el matrimoni gai i l’ecologisme—, Mark Engler i Paul Engler destil·len els punts clau de l’estratègia no-violenta i ens serveixen un manual per a futures accions.

Detallen, primer, els dos vessants de l’activisme —l’institucional (sindicats i organitzacions consolidades) versus moviments més espontanis (manifestacions populars, moviments més nous i/o descentralitzats)—, i com aprofitar els elements més importants de tots dos i combatre’n les febleses; segon, analitzen i descriuen com fer trontollar els pilars de suport d’un règim o un sistema opressiu. Arreu del món ha semblat impossible desbancar els tirans fins que s’ha fet caure els sistemes de suport que els mantenien. Una vegada el pilar desapareix, la caiguda del tirà és gairebé inevitable. Cal identificar els pilars de suport i treballar per debilitar-los. També parlen dels problemes dels moviments de canvi i de com evitar la divisió, l’aprofitament per individus ambiciosos i la desintegració i desanimació.

El llibre aporta ingredients clau d’una estratègia per reprendre la democràcia i rebutjar la violència, les elits i el poder establert, que s’aprofiten del sistema democràtic i l’amenacen.

A Catalunya tenim molts ingredients per esdevenir un poble empoderat i guanyar una democràcia més forta i justa: una població activa i solidària, disposada a involucrar-se, una xarxa de connexions entre la gent de la comunitat, i uns valors d’igualtat i ganes de viure en una societat lliure. Ens falta, però, creure en l’estratègia de l’activisme no-violent, una de les eines més poderoses al nostre abast, i acabar de treure’n tot el suc. Manual de desobediència civil hi ajudarà.