Els dos relats que ens presenta Josep Lluís Micó a Química orgànica no són cap ficció que l’autor hagi inventat sinó que provenen tant de la vida (de la vida d’unes persones que l’autor coneix i amb qui ha parlat i hi ha parlat en la forma de conversa que anomenem entrevista) que no li queda més remei que anomenar-ho periodisme. Això, que no seria gaire més que l’expressió d’una intenció, esdevé de sobte primordial quan et poses a llegir-ho i per aquesta raó no em sembla un advertiment banal. Els dos relats d’aquest llibre estan escrits d’una manera que s’acostin tant com sigui possible al desordre d’aquesta vida que presenta, al solapament de capes, a la força de l’atzar i, en definitiva, al caos de la veritat.

Josep Lluís Micó esquiva amb atreviment l’obligació d’endreçar. Relata els fets sense témer que la seva repetició aleatòria (com se suposa que passa a la vida) ens arribi a esgotar. És com si ens digués: «Sí, ja sé que si ho explico així et semblarà que no va enlloc, però és que és així com va passar». No discutiré la seva posició (la del periodisme que s’afanya a situar la veritat per damunt de la narració, com si la narració no fos, per ella mateixa, l’única veritat que els humans ens podem transmetre i llegar) perquè no és la finalitat d’un pròleg i perquè després de llegir les dues històries que s’entrellacen aquí ja no hi ha res a discutir: Micó també narra, també pren decisions narradores (la primera persona del primer relat, els diàlegs concatenats del segon) i ho fa amb tanta habilitat que aconsegueix que ens creguem que els fets van succeir tal com els explica i també que ens creguem que els fets que ens explica van succeir de veritat (a la vida d’algú, a la vida de debò i tot això).

La veritat, com ell ja sap i com sabem tots, és un calaix desendreçat. La narració estira línies comprensibles i en aquests dos relats "autèntics" les ratlles que trepitgem com a lectors són prou clares (en un cas des de la mort i en l’altre cap a la mort), el clímax s’esdevé per acumulació i no hi ha desenllaç, perquè l’autor s’atura al cim i ens diu: "Ja hi som". La resta és cosa nostra. Intueixo que el desenllaç que hi falta dependrà, justament, d’allò que deia sobre la credibilitat. "Va anar així", ens vol dir. Però nosaltres sabem (i ell també ho sap) que, si de cas, així és com ens ho ha volgut explicar. No fa falta que sigui veritat perquè sigui poderós i aquests relats tenen (fins i tot per damunt de la seva certesa) el poder estrany que la narració s’ha guanyat de fer-nos-ho creure (ens creiem que poden passar totes aquestes coses que passen), de fer-nos patir (ens creiem que ens podrien arribar a passar totes aquestes coses que passen) i de commoure'ns (ens creiem que aquestes coses han passat a algú a qui podríem arribar a estimar, ni que sigui amb la simple estimació entre congèneres).

La cruesa d’aquest relats, com a recurs per convèncer-nos que tot el que diu és veritat, no té a veure amb l’abús de consum d’alcohol i d’estupefaents ni amb la sexualitat desinhibida que representa sinó amb l’actitud desmuntable dels personatges (i també de les persones reals que hi ha al darrere), amb les confessions descarnades d’una vida conjugal que està a punt de rebentar com un gra ple de pus (i em quedo curt), amb l’acceptació de l’atordiment dels sentits com a porta única de la gàbia i amb la subjugació dels protagonistes al desori, al desordre i al caos, ja sigui amb un lliurament accelerat a "la vida boja" o amb una nit dedicada només a viure aquesta "vida boja".

Els personatges es dissolen a poc a poc en el caos mentre l’autor mesura i preveu aquesta dissolució i juga amb el caos tal com s’hi juga des de la narració. Per aquesta raó els podeu llegir com dues mirades periodístiques que se subjecten als fets sense voler-hi intervenir gaire (a part de la substitució dels noms per preservar la intimitat de les persones reals que hi ha darrere de l’escenari) o bé els podeu llegir com dues històries que algú ens explica amb tots els recursos característics de qui ens vol convèncer que els fets són reals. Per dir-ho amb més claredat: fins i tot si em crec que els fets són reals (i no sé per què no m’ho hauria de creure), l’afany de demostrar-ho no és res més que un gest narratiu.