No és veritat que el periodisme estigui en crisi. De fet, no recordo un millor moment per a aquesta professió. Mai fins ara havíem tingut al nostre abast tantes eines i una formació tan àmplia per exercir-lo amb les màximes garanties. És cert que les empreses tradicionals pateixen per sostenir-se. I que, a les joves, sovint no se’ls concedeix l’oportunitat que es mereixen. La mitjana dels sous tendeix a baixar, en un moviment invers al de les pressions dels poders econòmics i polítics sobre els periodistes i els mitjans, que va a l’alça.

La tecnologia digital arrossega els informadors i els editors de premsa a novetats que, en primera instància, no sempre beneficien el servei que presten: els dispositius mòbils, les xarxes socials, la intel·ligència artificial, el big data, etcètera. Però la necessitat d’explicar amb rigor i precisió històries complexes que permetin que l’opinió pública disposi de més elements de judici per entendre el món en què vivim es manté.

Considerant que la dinàmica del mercat obliga la majoria dels periodistes a fer servir els mateixos mecanismes i estratègies —amb una dura competència que els força a ser els primers a donar la notícia—, és un luxe tenir temps per desenvolupar relats sense presses ni urgències. Només d’aquesta manera la documentació prèvia a la investigació esdevé un plaer que desemboca en una llarga sèrie d’entrevistes que es poden plantejar sense que mani el rellotge sobre la conversa.

Aquest periodisme, que és el que he intentat practicar al llibre Química orgànica, no és superior ni inferior a la resta de modalitats. La feina convencional, l’he dut a terme durant dues dècades i mitja als diaris impresos, els mitjans digitals, els canals audiovisuals, les xarxes… I no és gens fàcil. Aquest bagatge i la reflexió constant a què em convida la docència universitària han possibilitat que hagi explorat una àrea desconeguda per a mi, igualment difícil, encara que molt suggeridora i gratificant.

Ja estava professionalment familiaritzat amb els temes que s’aborden al volum: la nit i les substàncies il·legals que la fan més llarga, la mentida i les formes que adopta per passar inadvertida, la mort i els efectes sobre aquells que l’observen. No obstant això, pràcticament no tenia experiència a l’hora d’estendre els límits d’un gènere tan respectable com el reportatge. Per afrontar el repte, vaig decidir anar a l’essència i cedir tot l’espai als protagonistes.

Per aquesta raó, al llibre, només hi parlen ells. Si jo hagués tractat de resumir aquells fets, els hauria escrit d’una altra manera. En canvi, he optat per desaparèixer. Així, les paraules que es poden llegir a Química orgànica no són les meves. Jo no redacto així els meus textos. No tinc idees tan bones com les que expressen els personatges i, per sort, tampoc he patit tant com ells. Jo només he formulat preguntes i he ordenat les seves respostes. En definitiva, he fet periodisme.