L’obra d’Antoni Canu no és fruit de cap gràcia divina. Les muses no el van convertir en artista, ni tampoc en poeta, ni tan sols el van fer escriptor de "ratlles curtes". Cap misticitat extrasensorial determina els seus versos. I jo diria que tampoc cap veu artificiosa no li xiuxiueja paraules a cau d’orella. Desconec si hi havia plans per a ell, perquè desconec si hi ha plans per a tots. En tot cas, si n’hi hagués hagut, segurament se’ls hauria saltat. 

Res de buscar inspiracions d’abstractes tercers per entendre’l. Ell n’és el culpable. De l’única cosa que el podem excusar és del naixement a Sardenya. Bé, i també de la seva condició de treballador. Fets, aquests sí, condicionants de la seva obra (m’agradaria fer notar l’abismal diferència entre els verbs determinar i condicionar, però molt em temo que resultaria sobrer). La seva manera de mirar s’ha d’explicar explicant-lo, defugint, això sí, els individualismes matussers i els éssers aïllats de tot. La seva és una poesia d’amor, d’estima profunda i sincera, i aquests sentiments només són si interpel·len els altres. El poeta no tindria sentit sense el seu entorn: l’art és perquè hi ha gent i perquè hi ha terra. Si és que terra i gent són dissociables… No tant perquè l’indret faci a l’home, sinó perquè l’home imagina l’indret. I, en imaginar-lo, s’hi pensa a dins; habitant-lo col·lectivament.

El poemari Ànimes precioses és un bloc d’apunts, perquè l’autor és un fotògraf. Quina llàstima que els nostres dies hagin profanat aquest art! Enteneu-me bé: és un dibuixant d’instants, no un escopòfil d’imatges. Pinzella la terra amb blats impressionistes. També amb colors ataronjats i marronosos; és el sol i és l’estiu. Traços de diversos gruixos i intensitats que esbossen un paisatge extremadament tel·lúric. És el seu univers poètic, un món fet de camp i de records. És la memòria de l’experiència viscuda, no com a anècdota irrellevant, sinó com a reflexió per seguir endavant. No hi trobareu, doncs, poesia constreta al reducte localista, l’autor escriu des de la més plena de les voluntats universals. Hi tornarem a insistir: ens interpel·la. El seu espai concret de l’Ocier natal es metamorfosa en la infantesa garbellada pel sedàs del record; és el nostre paradís perdut. I, per tant, és el nostre paradís trobat. No és cap paradoxa: la concepció mateixa de la pèrdua implica el retrobament, l’únic que sabem que hem perdut és allò que sabem que hem tingut. I, coi!, la seva poesia ens ensenya a recercar per trobar i viure de nou.

Pequem massa sovint d’intentar buscar respostes plausibles i satisfactòries a les nostres preguntes, i de cercar trajectòries i itineraris coherents a les persones. Molt més en el cas dels artistes, persones amb cercles vitals palpables gràcies a les seves obres. Ja sé que ni la simplicitat dels essencialismes ni dels teleologismes són explicatius de les nostres realitats. El present sempre hi juga amb avantatge, el passat mai no hi té res a fer; el present coneix el passat, i el passat no en sap res del present. Però és que, per desgràcia, només podem parlar des del més immediat ara i aquí. Permeteu-me, si us plau, que amb ells —amb els artistes— faci una excepció i em prengui la llicència de rectificar i recomençar.

L’obra d’Antoni Canu és fruit de la seva vida. Potser sí, doncs, que la vocació li xiuxiuejava poesia a cau d’orella. És la particular narració circular d’aquest campanyol de terres sardes fet entre blaus marins i grocs terrosos. Com A la recerca del temps perdut que, per a més inri, és un dels primers llibres que llegeix per dotar-se de les eines que li permetin de saciar la pulsió poètica. I, si a la manera de l’estètica proustina, és cert que l’art transcendeix la vida, perquè és la veritable vida, he de rectificar per segona vegada: l’Antoni és poesia.