Posem-li nom: Joan Colom. Un soldat republicà, de Capellades, mort i enterrat a Lleida el 1939 en una fossa comuna.

Expliquem la història: Joan Pinyol rep l’encàrrec familiar de recuperar les restes de l’avi perquè reposin per sempre al costat dels seus, a casa.

Quan s’hi posa, descobreix que no és a la capital del Segrià, on ha d’anar a resoldre l’encàrrec, sinó al Valle de los Caídos, on els ossos que vol rescatar fan companyia als del seu botxí.

Joan Pinyol es promet a ell mateix que no pararà fins que es faci justícia. I fa més de deu anys que no para. El seu cas es fa enormement popular perquè protagonitza un documental del Sense ficció de TV3, dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, que desperta una pulsió col·lectiva que els últims anys s’ha manifestat lligada a l’àmbit de la memòria històrica.

Ara tota l’odissea de Joan Pinyol es converteix en llibre: Avi, et trauré d’aquí! És la frase que a l’autor li va sortir entre plors al mausoleu franquista, la promesa que tard o d’hora deixarà de ser-ho, quan es faci justícia.

Joan Colom pren cos de nou a la primera part del llibre. S’hi reconstrueix la vida que va deixar de ser-ho massa aviat. I Pinyol, com a novel·lista competent, posa al servei de la no-ficció els millors recursos tècnics de la ficció.

A la segona part reconstrueix tots els maldecaps, totes les insistències, totes les lluites dels últims deu anys per restablir la dignitat de l’avi, com a representació de la nostra dignitat.

I, a la tercera part, una emotiva manera de tancar el llibre: una carta de Joan Pinyol als seus fills, que recomano que no llegiu fins que hàgiu acabat les dues primeres parts.

Molts ens hi sentim molt implicats, en la història de Joan Colom. Cadascú a la seva manera.