Abans de cada viatge, faig endreça. No ho puc evitar i al mateix temps em dic que és absurd, perquè no em beneficiaré que tot estigui al seu lloc perquè seré fora, si és que l’ordre produeix algun benefici. A la tornada, torno a posar damunt la taula els llibres que havia guardat a la prestatgeria i les llibretes i els papers que havia arxivat. De fet, després d’acabar Les despulles d’un somni vaig pensar que els poemes són un intent no premeditat de posar ordre i recollir algunes experiències primordials, pel sol fet d’escriure-les. Però escriure també és una crida a remoure-ho tot –els temes no s’esgoten en una sola lectura–, i en un mateix poema poden conviure llocs i temps diferents: "Roma" té efectivament l’origen en un viatge a la capital italiana, però també hi ha fragments sorgits a l’Eixample barceloní. A més, van passar uns deu anys entre el viatge i el poema i a penes va quedar res de les primeres notes que hi vaig prendre. Potser per això m’agraden les habitacions d’hotel: com que s’acostuma a passar-hi poc temps, a penes pots portar-hi res propi i per això no s’hi acumulen els records, un es pot alliberar. Malgrat que hi vaig néixer, en un dels poemes del llibre, "Juliol de 2012", Eivissa està tractada com si jo fos un turista, i aquesta alienació és la clau per explorar una altra realitat de l’illa.

Les despulles d’un somni té l’origen en un dels poemes del meu llibre anterior, Ciutats sense memòria, on vaig relatar una arribada a Eivissa, una altra vegada; que estava impregnada tant de l’empremta dels meus morts com del present més immediat. Tot i així, als poemes de Les despulles d’un somni transiten per camins menys lineals i estan construïts a partir de fragments. Per això vaig triar una de les fotografies de la sèrie ‘Metro Fontana’, de Carles Roche, realitzades durant obres en aquesta estació de metro a mitjans dels anys noranta, per a la coberta del llibre: em reconec en la sorpresa de la descoberta dels cartells, i com l’artista els va immortalitzar sense imposar la seva mirada, gairebé treballant com un detectiu. Com en els cartells, als poemes de Les despulles d’un somni, les situacions a vegades se solapen les unes amb les altres i a la vegada es manifesten amb una vivacitat gairebé estrident.

Llegint fa poc el pròleg de Del desig, de Joan Ferraté, vaig assabentar-me que enganxava imatges als quaderns on escrivia els seus dietaris. Vaig anar a mirar des de quan ho faig jo, i em va sorprendre que omplo les llibretes d’imatges des que vaig començar a escriure d’una manera més menys sistemàtica fa més de vint anys. Una altra de les raons per les quals vaig voler il·lustrar la portada de Les despulles d’un somni és perquè cada vegada que trobava la imatge la retallava i l'enganxava. De fet, a vegades he pensat que aquest afany per guardar imatges que em produeixen un cert impacte és una altra manera d’escriure, potser una mica gandula. Tot i així, a Les despulles d’un somni només hi ha un poema inspirat en una obra d’art: "Final" té l’origen en l’oli d’Alphonse Mucha "Dona al desert", però ben aviat em vaig oblidar de les circumstàncies de la dona del quadre per donar la victòria, malgrat tot, a la protagonista del meu poema. En un altre cas, "Epíleg", la referència a Gustav Klimt va aparèixer mentre escrivia el poema, no havia inclòs mai el nom d’un artista en un poema.

Escric sobre les llibretes i les imatges mentre treballo des de fa uns dies en un poema, i em pregunto fins a quin punt els quaderns marquen el que un escriu. També penso que Les despulles d’un somni reflecteix tot el que vaig llegir durant els anys que anava escrivint els poemes. Em venen al cap autors com Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Feliu Formosa, Philip Larkin, Cesare Pavese i Iorgos Seferis. Ara que el llibre és públic, i que temptejo uns versos nous, em pregunto quin pòsit acabaran tenint...