Teresa Costa-Gramunt ressenya a Núvol l'últim poema de Joan-Elies Adell, Res no és personal, on "trobem aquells trossos de vida que ens donen la consciència de ser humans en un moment àlgid del nostre passar pel món, un moment en el qual, amb alguna cosa apresa pel camí, ens contemplem pròxims i alhora distanciats, com si ja fóssim un altre"

A Res no és personal (Edicions Saldonar), Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968) ha escrit en versos octosíl·labs i amb la veu de la primera persona del verb, un llarg poema en tres parts i un epíleg que és un convit a fer un passeig pels indrets, justament els més personals de la vida humana, que podem compartir autor, lectors i, perquè no, perennitat, ja que el propòsit de l’escriptura és que allò que per naturalesa és efímer romangui, sigui fixat. Això és l’escriptura: Orfeu enfront de Cronos des que els humans vam tenir consciència del seu valor no només testimonial sinó també de permanència pel fet que l’escriptura grava, esculpeix la paraula que dóna fe de l’existència i els seus misteris, el primer de tots els misteris nosaltres mateixos, ja que la vida es manifesta en cadascú de nosaltres sempre igual i sempre diferent.

Perquè hem estat infants, adolescents i joves, perquè hem fet la descoberta del cos i de l’amor, perquè potser tenim parella, o n’hem tingut més d’una, perquè potser som pares o mares, perquè tenim els pares grans o se’ns han mort, perquè ens hem aturat a contemplar la natura, el temps i les seves incògnites, perquè ens preguntem per la justícia humana i el sentit de la història i de la vida, així com ens preguntem si hi ha un déu, ja que el pressentim, i també ens preguntem cada matí si tenim futur bo i sabent que un dia hem de morir… Episodis de natura metafísica i tan significatius del nostre trajecte com a persones, episodis viscuts a casa, a la vora de casa o a molts quilòmetres, potser amb el mar pel mig, com és el cas de l’autor que viu a la ciutat sarda de l’Alguer i l’avió és el seu mitjà de transport més habitual.

A Res no és personal trobem aquells trossos de vida que ens donen la consciència de ser humans en un moment àlgid del nostre passar pel món (la celebració dels cinquanta anys no és pas una bagatel·la), un moment en el qual, amb alguna cosa apresa pel camí, ens contemplem pròxims i alhora distanciats, com si ja fóssim un altre… Diria que d’aquí ve el títol, Res no és personal, tot i que el que ha escrit Joan-Elies Adell en els seus versos és matèria viva, encarnada, si bé passada pel sedàs de la paraula poètica que li dóna, precisament, la veu impersonal per travessar les fronteres de l’espai i del temps.

Mitjançant la combinatòria de les lletres de l’alfabet (cada lletra i el seu valor interior) flueix la paraula que desplega l’experiència d’aquell que ha viscut per a la vida tot donant un sentit al seu relat a través de fragments que són un trenat de vida i de pensament. El discurs filosòfic sobre els propis passos és una forma de vida que la multiplica, que li dóna dimensió intel·lectual i espiritual.

Cal tenir bona veu, però, perquè algú ens escolti pel camí i no passi de llarg. Joan-Elies Adell es revela un poeta capaç de fer audible cor endins del lector una escriptura que essent del temps el transcendeix. Amb traça narrativa i poètica, Adell conquereix el llenguatge que l’explica, i això de forma senzilla, plàcida, serena, com una faula recitada a cau d’orella al tombar del dia. Sens dubte la paraula d’Orfeu en Adell es prolonga en el temps de la lectura tant com està destinada a viatjar més enllà des del moment en què l’escriptor de Vinarós ha obeït la crida interna de la paraula poètica sense càlcul, només seguint el desig humaníssim de fer llum sobre l’existència meravellada de ser i així "enllumenar amb poques paraules / amb el llantió del llenguatge/ la fondària d’una mar"; o la fondària de la paraula i l’amor que ens crea. Per això Joan-Elies Adell, amarat de la força, de la virtut que atorga l’amor i l’escriptura, pot dir: "Escric: m’has inundat de vida".