Lluís Llort escriu un article a El Punt Avui en què valora la novel·la Frank Relly i els netsuke de Teodor Marcos. Afirma que "L’obra està ambientada en una època que podria ser l’actual, a Hartford, entre Boston i Nova York. És original, desacomplexadament fresca i poc acadèmica, juganera i construïda amb capítols breus que afavoreixen un ritme alt de lectura"

Espontaneïtat, humilitat, franquesa i sorpresa agradable pel moment que viu serien algunes de les sensacions que transmet Teodor Marcos (Manresa, 1950). En part per l’edat i l’estat de jubilació feliç, en part perquè el que li arribi com a autor serà benvingut –no hi té res a perdre–, en part per la seva llarga experiència professional: 44 anys sent psicòleg a l’hospital Clínic. I tot plegat es pot resumir en una frase: "Escrivint he gaudit com una vaca". Cosa que es nota en llegir Frank Relly i els netsuke, el seu debut literari en novel·la, que ha publicat Saldonar.

"Mai abans havia escrit, però quan vaig fer 60 anys i vaig agafar la jubilació anticipada vaig anar a l’Ateneu, a fer classes d’escriptura. Set cursos. Tot plegat no em va portar a un desig de voler publicar, però un dels meus mestres, Jaume C. Pons Alorda, amb l’entusiasme que el caracteritza, em va empènyer a buscar editorial, convençut que la novel·la era publicable", comenta Marcos. L’entusiasme de Pons es mostra a l’imaginatiu epíleg i en aquest resum: "Una fusió macabra entre el Tristram Shandy, de Sterne, i la narrativa negra més clàssica, amb tocs surrealistes de Lynch i un humor rocambolesc".

L’obra està ambientada en una època que podria ser l’actual, a Hartford, entre Boston i Nova York. És original, desacomplexadament fresca i poc acadèmica, juganera i construïda amb capítols breus que afavoreixen un ritme alt de lectura.

El protagonista, Frank Relly, és el clàssic detectiu chandlerià contractat per un magnat que vol saber si la dona li fa el salt. Hi ha girs argumentals, femme fatal, un mineral anomenat meridianita i els netsuke, unes peces ornamentals que servien per tancar els moneders a l’antic Japó. I també jocs metaliteraris a través d’un personatge que llegeix la novel·la, l’Ophelia, "que s’atreveix a criticar l’obra", comenta Marcos.

"La vaig escriure avançant dia a dia, sense un pla gaire marcat, amb llibertat creativa total. Potser la imatge final de les dues dones sí que la tenia al cap, perquè és molt cinematogràfica". Marcos és un gran cinèfil i, a més, llegeix "molt i de tot". "Si hagués de dir un referent, és Paul Auster, tot i que no he pogut acabar 4, 3, 2, 1", admet. Hi haurà una segona novel·la? "No ho sé, no ho crec. Ara només vull gaudir un temps d’aquesta". Ben fet.