Andreu Pujol Mas és historiador i historiador de l’art. Habitual a la premsa escrita i a les tertúlies televisives de TV3, Telecinco o Cuatro, ha decidit dedicar un llibre al camí polític que ens va dur a l’1 d’octubre. Vam fer un referèndum (Saldonar) conta les interioritats del govern català i ofereix una radiografia de les tensions que hi van aparèixer. El relat, construït a partir d’entrevistes off the record a persones situades en la primera fila política, no deixa indiferent a ningú i resol alguns interrogants que fins ara no s’havien explicat. Vicent Boscà l'entrevista a la revista Saó

–Habitualment fas articles d’opinió a la premsa. Què és el que fa que dones el salt i decidisques fer un llibre sobre l’actualitat política?

–Bé, jo abans ja havia escrit dos llibres més: una biografia i un assaig sobre la cultura de masses en llengua catalana, així que per mi escriure un llibre tampoc és que fos una novetat. Aquest llibre vaig decidir escriure’l perquè a Catalunya s’ha viscut una situació política excepcional, amb un viratge del catalanisme que ha dut a l’independentisme a passar de percentatges molt baixos de suport a arribar a convèncer la meitat de la ciutadania. La situació ha arribat a tal punt que una bona part de la població, capaç de conformar una majoria política, ha vist necessari actuar al marge dels dictàmens de l’Estat. Crec que és un fet prou rellevant com per merèixer atenció.

–Vas acabar d’escriure’l la matinada del 16 d’octubre. Hores després els Jordis entrarien a la presó. La detenció hauria influït en el procés d’escriptura si aquest haguera continuat?

–Allò positiu d’haver acabat el llibre just abans que s’iniciés l’onada repressiva més despietada és que l’he escrit amb total llibertat. Algunes de les persones que després han patit aquesta repressió no hi surten massa ben parades i potser hauria tingut el dilema de suavitzar el contingut i ser més benèvol. De fet, per aquest motiu la primera editorial que va acceptar publicar-me’l es fes enrere.

–Normalment es diu que el procés comença en juliol de 2010 amb una multitudinària manifestació d’Òmnium. Però, per tu naix en 2006. Per què?

–Al prefaci hi explico que és difícil determinar quin és l’origen del procés independentista a Catalunya. No hi ha un punt de sortida nítid i clar, tal com no sol ser-hi en cap procés històric. Abans de la manifestació del 2010 ja hi havia hagut dues grans manifestacions independentistes a Barcelona. La primera va ser l’any 2006, sota el lema "Som una nació i tenim el dret de decidir". Recordo que aquell dia vaig tenir la sensació que l’independentisme estava sortint de la marginalitat per començar a ser una cosa molt més gran.

–El 9 de novembre de 2014 va haver-hi una consulta a Catalunya. Va tindre més detractors dels que pensàvem? Va ser una consulta descafeïnada?

–El 9-N era la culminació d’un pacte de govern entre CiU i ERC. L’acord consistia en que ERC garantia l’estabilitat del govern de CiU i CiU es comprometia a fer una consulta sobre la independència. Si bé és cert que en tot moment es va dir que no era vinculant, la realitat és que tant ERC com l’ANC d’aleshores consideraven que sí que havia de desembocar en una acció política i que l’etiqueta de "no vinculant" s’utilitzava per evitar els impediments legals per dur-la a terme. Per això Oriol Junqueras es va aixecar de les negociacions i per això Carme Forcadell, com a presidenta de l’ANC, va exigir la convocatòria d’eleccions de manera immediata quan va veure les veritables intencions d’Artur Mas.

–S’ha volgut donar la imatge que Artur Mas era el salvador de la pàtria quan en realitat posava entrebancs al procés independentista?

–Enric Vila un dia va dir que "Mas vol la independència com jo vull una casa a l’Empordà". És a dir, segons Vila, possiblement vulgui la independència però tampoc està massa disposat a posar-se en risc per aquesta idea. Jo no sé ni si realment vol la independència o no. El que sí que he anat observant és que tots els moviments que va fer Artur Mas mentre era president de la Generalitat anaven més encaminats a garantir la seva supervivència política que no pas a procurar l’èxit de l’independentisme.

–Per això es parla d’una no molt bona relació amb Oriol Junqueras?

–Entre Oriol Junqueras i Artur Mas acaba havent-hi una mala relació perquè Junqueras té la percepció que Mas es salta constantment els compromisos acordats. Junqueras entén que Mas ha incomplert quan acaba fent un 9-N descafeïnat, però després hi ha altres incompliments. Per exemple, pacten anar a les eleccions del 2015 en llistes separades, en un acord entre els partits independentistes i les entitats de la societat civil i finalment Mas, a última hora, es salta aquest acord i acaba forçant la creació de Junts pel Sí amb l’amenaça de no convocar eleccions i aturar el procés.

–De fet, afirmes que el naixement de Junts pel Sí va ser més com una violació que una relació amorosa. Per això no s’ha reeditat la fórmula en les passades eleccions?

–Junts pel Sí no va néixer de manera acordada, sinó que es va imposar des de Convergència. En aquestes darreres eleccions Junqueras demana que no es reediti la fórmula per més que això suposi renunciar temporalment a una part de l’independentisme més convençut, que és el que més compra aquesta fórmula de la unitat. Considerava que era el preu a pagar per evitar el mateix tipus de pressions en un futur. La diferència de les eleccions del 2015 i les del 2017 és que en aquestes darreres no controlava la convocatòria de les eleccions i, per tant, la maniobra de pressió tenia una data de caducitat.

–La presidència de Jordi Sànchez a l’ANC també va ser una mena d’imposició?

–No diria que fos una imposició, però sí que l’entorn convergent va ser hàbil i va portar a la pràctica un seguit d’intrigues per col·locar un candidat afí a la seva voluntat. Coneixent els mecanismes interns de l’ANC van aconseguir que un candidat que no havia estat el més votat entre la militància fos designat president pel secretariat.

–Carles Puigdemont ha estat el fill rebel d’Artur Mas?

–Puigdemont comença la seva presidència no tocant res del que Mas havia disposat. Hereta els seus consellers i el seu equip de presidència i Mas continua exercint una ascendència sobre ell. A mesura que passa el temps això va canviant, però Puigdemont no acaba de trencar amb el que Mas havia disposat fins pocs mesos abans del referèndum, que és quan acaba cessant la major part dels consellers convergents. I encara no ho acaba de fer del tot perquè deixa dins del govern a Santi Vila i Meritxell Borràs.

–Expliques que la relació Puigdemont-Junqueras era bona. Fins l’últim moment?

–Més que bona era correcta, el que passa és que per contrast amb la relació amb Mas sembla que fos bona. Al principi de la presidència de Puigdemont era més estreta i després es va anar refredant. Tot i així, el que va passar els darrers dies, un cop passat l’1 d’octubre, no ho conec prou bé perquè s’escapa del període analitzat en aquest llibre. Possiblement ho sabrem d’aquí un temps.

–Al llibre parles de "consellers dodotis" a l’última legislatura. Qui són i per què?

–Són els consellers convergents que han de ser cessats el mes de juliol perquè, no només no estaven per la feina del referèndum, sinó que ja havien començat a conspirar per mirar d’evitar-lo. És molt greu, perquè faltaven menys de tres mesos pel referèndum i la meitat del govern estava conspirant-hi en contra.  Aquesta denominació de "consellers Dodotis" no és meva, sinó que surt de dins del consell executiu de la Generalitat, tot i que no sé si puc dir qui va ser el que la va pronunciar.

–L’organització logística de l’1 d’octubre, amb les urnes i paperetes, dóna per a una pel·lícula…

–Doncs la veritat és que sí perquè s’adopten tot de mesures per treballar de manera clandestina. Els principals organitzadors del referèndum es reuneixen sense mòbil perquè no es pugui detectar els seus rastres en les antenes repetidores, la provisió d’urnes i paperetes es fa entre persones que no es coneixen i que només tenen informació dels passos que ells han d’executar… És una gran mostra de compromís col·lectiu perquè el dia abans del referèndum centenars de llars catalanes tenien urnes i paperetes amagades i a ningú se li va escapar ni una sola paraula.

–Com definiries l’1 d’octubre?

–Un referèndum, ho dic al títol del llibre

–Eixe dia va marcar un abans i un després en la societat catalana?

–Sí, perquè era la primera vegada en molt temps que el catalanisme actuava al marge de l’Estat fins al punt de no tenir por de les seves forces policials. La darrera experiència de revolta catalanista l’havíem de situar en els fets d’octubre del 1934, quan es va proclamar l’Estat Català, però aleshores va ser un aixecament armat, no una revolta pacífica, i només va comptar amb la participació d’elements molt polititzats, no del gruix de la societat catalana.

–"Tot plegat tenia un aire de revolta i, alhora, era promogut per la gent comuna, la menys propensa a l’aldarull i el tumult", escrius. Ahí radica l’èxit del referèndum?

–Aquesta és la clau de la qüestió i és el que ha de fer reflexionar a tothom. ¿Com és que la classe mitjana de Catalunya –la gent normal que paga els seus impostos, que treballa, que paga les multes de trànsit quan n’hi posen, que procura la millor educació als fills– és va enfrontar a l’Estat? Això és una anomalia i indica que el problema el té l’Estat, no aquesta gent.

–Quan escoltes a Enric Millo dir que "tècnicament, l’1 d’octubre no hi va haver càrregues policials" què penses?

–L’espanyolisme ja fa temps que s’ha instal·lat en la neollengua orwelliana. Com que el que fan no és justificable amb un ús normal del llenguatge, s’han d’inventar la realitat adulterant la paraula. Així, apel·len a la "democràcia" a l’hora de reprimir un referèndum democràtic, parlen "d’estat de dret" quan es refereixen a la politització de la justícia, parlen de "tumults" per referir-se a una manifestació pacífica…

–Per què no s’aprofità la mobilització ciutadana d’eixe dia i es va esperar a declarar la independència el 27 d’octubre?

–El 27 d’octubre ja s’havia deixat passar el moment. L’hora de fer-ho era en els dies immediatament posteriors al referèndum. La vaga general del dia 3 d’octubre havia tingut un seguiment brutal, la gent tenia les emocions a flor de pell i estava disposada a sortir al carrer per defensar-se. Després va venir la declaració d’independència suspesa del dia 10 d’octubre que va generar frustració entre l’independentisme i la van seguir molts dies de titubejos, d’informacions creuades, de desmentits… Quan es va arribar al dia 27 d’octubre ja no es tenia cap mena de credibilitat i el dilluns següent alguns consellers es van presentar a les conselleries però Puigdemont ja havia marxat a Brussel·les.

–Veient tot el que ha passat després (presó, exili, 155…) creus que ha valgut la pena? 

–Sí que crec que ha valgut la pena. Ha servit a la ciutadania catalana per prendre consciència de la seva pròpia força i de la seva capacitat de revoltar-se contra l’opressió. Crec que serà la llavor de fets que veurem en el futur.