Ada Castells parla amb Jordi Panyella a El Punt Avui amb motiu de l'aparició de Per què corren els presos?, un reportatge de 480 pàgines en què el periodista narra una experiència d'aquelles que no s'obliden

Jordi Panyella ha dedicat llibres a Fèlix Millet i a Salvador Puig Antich, milers d’articles a moltes altres figures de la nostra societat des de les pàgines d’aquest diari, però ara ens parla de dotze presos que no coneixíem i que acabem coneixent. Encara més: els acabem entenent. La seva singularitat rau en el repte d’haver corregut la Marató de Barcelona, i a través de la seva història topem amb una lluita doble: el patiment físic i la necessitat de superar la vida en reclusió. Amb el títol Per què corren els presos? Panyella ens fa una pregunta. Tranquils, també ens ofereix 480 pàgines de resposta.

Has fet el seguiment de dotze presos que es preparen per córrer la Marató de Barcelona, però em sembla que ens parles de moltes coses més que de l’esforç físic.

El córrer és l’excusa per conèixer el món impenetrable de la presó. Com a periodista de successos i tribunals ja hi havia anat, però eren visites d’un dia que et permetien parlar amb un parell de presos. Quan es queixaven massa i arribava l’hora de fer quatre preguntes compromeses, ja ens feien plegar. Jo volia saber com és la vida de reclusió i aquest ha estat el vehicle. En sis mesos d’entrenament els he pogut xuclar l’experiència vital com a delinqüents, reclusos i éssers humans amb unes històries molt potents. Això és el que ara m’interessa de l’ofici de periodista i deu ser qüestió d’edat. Estic en una fase que busco més la condició humana que els titulars.

Ens parles d’un patiment doble.

Sí, el físic, que és brutal, i del qual no se’n deslliura ningú que es prepari per a una marató, i el patiment humà de la reclusió. Em va sorprendre fins a quin punt el fet penitenciari trenca vides, relacions. Quan la parella trenca, el pres ho viu fatal. He vist gegants intentant agafar el fil d’una relació i que patien més per això que pels vint quilòmetres que acabaven de córrer. M’he inundat d’això.

També els has donat veu directa.

Sí. N’hi ha tres que escriuen i m’interessava la frescor del seu redactat. N’hi ha un a qui li va costar molt obrir-se. Des del principi va posar una barrera evident. Entrenàvem i ell sempre caminava. El dia de la prova bàsica de córrer trenta quilòmetres, no va venir. Al final, va ser el que ho va fer millor. Va córrer amb uns auriculars. Jo li deia que escoltés la marató, però quan vaig sentir la cançó que havia triat, vaig entendre el seu drama. Acabo el llibre reproduint una de les estrofes.

Al llibre remarques que qualsevol de nosaltres podria trobar-se en aquesta situació.

Considerem que la presó és aliena a nosaltres i això és un error absolut. Els presos els genera la mateixa societat. No els podem girar l’esquena. Em sembla bé que s’hagi tancat la Model, però en construiria una altra al centre perquè hi viu gent que no s’ha d’ignorar a la perifèria. És gent pobra i has de tenir una mirada de complicitat. Tampoc no són herois, però els has de mirar als ulls.

Com va néixer la idea del llibre?

En una d’aquests visites amb periodistes. El Carles Mundó ens va dur a Quatre Camins i, de passada, un monitor em va explicar que uns presos volien fer una marató. Hi vaig veure la notícia. Estar amb ells sis mesos corrent va resultar ser un llibre, una notícia en moviment. Va ser molt estressant perquè en acabar de córrer ho havia d’anotar tot.

No tenies por que s’escapessin?

El primer dia que vam sortir a córrer, el pres que m’havia semblat més preparat es va quedar enrere i el vam perdre. Vaig patir, però al final s’havia endarrerit perquè tenia una lesió. No s’escapen perquè hi ha un codi de lleialtat envers el monitor, que té molt de mèrit perquè assumeix molta responsabilitat. Si t’escapes és una putada per a tots. Participar en el repte forma part del compromís amb el projecte i amb la societat.

I els aporta avantatges?

Sí. Van fer seixanta sortides en sis mesos i no hi va haver cap incident. Amb una prova com aquesta, el jutge s’adona que aquesta persona està preparada per sortir. Ara la majoria ja estan fora amb tercers graus, en llibertat condicional i respectant escrupolosament les normes.

Suposo que aquests dies no pares de pensar en els presos polítics.

Constantment. Penso en la soledat del pres. La presó t’arrenca del teu medi i et desarrela i et deixa en un lloc que la majoria de la societat entén que és un contenidor. Ningú no es manifesta dient que cuidin els presos. En canvi, el pres polític rep milions de cartes i molt d’afecte. M’ha fet pensar en el sentit negatiu i en el positiu de ser un pres polític. M’agradaria reunir-me amb el grup de presos de la marató i parlar amb ells del tema: tenen clar que han comès un delicte i que han de pagar per ell, per això encara veuen més injust que un sigui a la presó quan no s’ho mereix.