Gemma Aguilera entrevista Sara González a El Món com a coautora, amb Joan Serra Carné, del llibre El part dels comuns

–A El part dels comuns. Relat dels naixement de Catalunya en Comú, amb en Joan Serra Carné feu un retrat de com pensen, com s’organitzen i quins objectius polítics tenen. Una tasca gens fàcil. Us han quedat peces del trencaclosques per encaixar?

–Els comuns neixen d’un buit que deixa el PSC un cop pateix l’escissió sobiranista, i per tant, queda un buit a l’esquerra que encara es fa més gran quan ERC va amb el PDeCAT el 27S. Abans de fer el llibre vam parlar amb molts dirigents per saber què volien fer, i ens van explicar que la idea era fer un PSUC del segle XXI, una altra cosa és que ho hagin aconseguit ben bé. Són complexos d’entendre, però els hem entès prou, i ells han de fer l’exercici d’explicar-se bé. Ara bé, una altra cosa és que tot allò que posen sobre la taula sigui possible en aquests moments.

–En l’eix nacional, on situaria els comuns, si és que és possible situar-los en els paràmetres convencionals d’aquest eix? 

–Ells es reivindiquen com a transversals. I de fet, entre la militància hi ha un 30% d’independentistes segons els seus propis càlculs, i el 70% restant és federalista o confederalista. Una altra cosa són els votants. En el cas de Xavier Domènech, el candidat, es reivindica partidari d’un estat confederal, i de fet, és l’opció que Catalunya en Comú Podem portarà al programa electoral.

–Poden recollir socialistes descontents amb el PSC?

–És una de les bosses de votants que volen anar a buscar aquest 21D, tot i que també els preocupa molt el vot dual. Han guanyat dues eleccions generals i saben que una part dels seus votants potser no els votaran al Parlament i potser voten el PSC. Per això fan una campanya específica a l’àrea metropolitana. Hi ha una part del PSC que es pot sentir atreta pels comuns, sobretot els que han vist com Iceta s’ha fet una selfie amb Cs i porta a les seves llistes un dirigent de l’antiga Unió, o que rebutja l’article 155.

–Alguns alcaldes i regidors del PSC han deixat el partit  i l’alcaldia per aquests motius. 

–Aquest és el perfil exacte que poden anar a buscar.

–Entre els comuns també hi ha dirigents independentistes, com Elisenda Alemany. Podria atraure algun votant independentista més decebut amb el resultat del 27 d’octubre? 

–La mateixa Elisenda Alemany diu que és independentista però que no està d’acord amb la via unilateral i, per ser d’esquerres, no es veuria mai votant una llista en què hi fos el PDeCAT o una ERC que diluís el seu programa per anar amb el PDeCAT. En aquest sentit, hi ha una petita part del pastís que podrien intentar aconseguir.

–De moment, Xavier Domènech ha dit que el seu soci preferent seria el PSC.  I Iceta l’ha correspost. Són socis naturals? 

–Per definició, el PSC hauria de ser un soci prioritari dels comuns, però crec que en aquest moment no pot ser-ho. La prioritat és buscar aliances amb una ERC que abandoni la via unilateral i que torni a posar al centre les polítiques d’esquerres que han quedat més desdibuixades amb la coalició JxSí. Amb aquest PSC és molt complicat que arribin a acords, després d’haver trencat el pacte a l’ajuntament de Barcelona. Però pot ser una de les grans contradiccions que hagin d’afrontar el 21D, si pacten amb el PSC tot i haver trencat a Barcelona pel 155.  

–Els comuns podrien ser decisius, tenir la clau del Govern, i haver de triar entre el sobiranisme o el bloc del 155. Gosaria fer alguna predicció?

–Quan s’assegui a parlar amb Miquel Iceta i al costat hi tingui també Ramon Espadaler, potser Domènech ja no ho tindrà tan clar... Però en aquest cas, afloraran de nou les discrepàncies internes que hi ha al partit, perquè dono per fet que la part que prové d’ICV intentarà buscar acords amb el PSC, i un altre grup, que tendirà a voler pactar amb ERC, això sí, excloent el PDeCAT. Es poden trobar en una tessitura complexa, i no sé quina de les dues tendències pot pesar més.

–Veu els comuns investint Miquel Iceta?

–Jo crec que en una aliança en què hi hagi Cs i PP, no s’hi posaran, ni dins ni fora.

–Si l’independentisme conserva la majoria absoluta, els comuns tornaran a quedar atrapats. 

–Sí, i també pot passar que l’independentisme els proposi entra en un govern de concentració. I en aquest sentit, penso que els comuns s’han posat la soga al coll quan han dit que no entraran en aquest govern de concentració, perquè s’haurien d’esperar a veure els resultats del 21D. Es poden trobar en la tessitura d’haver de triar entre un govern de concentració o passar a la subalternitat dins del Parlament, tenint en compte que ningú no els garanteix que el 2019 tornin a guanyar a Barcelona. Han de tenir visió de futur d’allò que els pot passar, perquè si realment passen a ser irrellevants al Parlament, perden Barcelona i realment Podemos pateix un desgast important a tot l’Estat, la travessia pel desert serà llarga.

–Entre Jaume Asens i Joan Coscubiela hi ha tot un món, de concepció nacional i també de formes. Són els extrems de la diversitat dins dels comuns?

–Sí, hi ha els que defensen un projecte reformista i els que defensen el rupturisme, i això es visualitza molt en aquests dos casos. És evident que Asens no se sent representat per Coscubiela i a la inversa tampoc, però malgrat les diferències evidents, hi ha molts punts en comú amb les polítiques d’esquerra, i això és el que fa viable el partit. L’eix nacional els tensiona internament, però els salva l’esquerra. Sempre recordo que en el cas del PSC, l’èxit era tenir en un mateix partit Celestino Corbacho i Marina Geli. Ara bé, aquesta transversalitat dels comuns no sé fins quant de temps serà sostenible, en funció de com evolucioni el conflicte català.

–La paraula equidistància defineix aquest partit, en termes nacionals? 

–És una paraula molt reduccionista pel que són els comuns, perquè si bé és cert que han rebutjat la via unilateral, els hem vist a totes les manifestacions per rebutjar el 155 i l’empresonament dels consellers i els Jordis. Si bé és cert que la frase “ni DUI ni 155” té un punt de desequilibri, perquè els que apliquen el 155 són els que han aplicat la repressió sobre els que han declarat la independència, jo crec que la seva trajectòria els avala. Els hem vist a tot arreu amb el sobiranisme, fins i tot Rabell i Coscubiela. I no sempre se’ls ha tractat bé.

–Per part de l’independentisme? 

–Es fa un punt d’injustícia quan se’ls acusa d’equidistants. En aquest sentit, l’independentisme s’ha equivocat, en voler ampliar la base sobiranista, demanant als comuns una adhesió incondicional a la causa, per comptes de fer sumes parlant de tu a tu. Quan demanes a l’altre que s’adhereixi al teu projecte, en el fons no respectes el seu projecte perquè vols que l’altre ho canviï tot per tu. I quan hi ha hagut concentracions, gent del públic ha insultat els comuns i des de l’independentisme no s’ha frenat, i vulguis o no això acaba generant rebuig. Això li ha passat molt a Lluís Rabell i Joan Coscubiela, que s’han trobat amb aquesta crítica per part del carrer, que des d’algun sector de l’independentisme fins i tot s’ha alimentat.